Malauradament no ho sóc. Però avui, dreta, castigada de cara a la Diagonal i agafada a la barana lateral del bus, escoltava aquesta cançó i pensava que si fos pilot tal vegada no voldria aterrar. I que tal vegada maleiria la dependència del combustible. I del menjar. I... de l'aire. Perquè no es pot tenir tot, vaja... Però segur que si fos pilot, no crec pas que volgués aterrar. Més que una cançó, una actitud. Un més dels meus matins somiadors. Visca els matins!
2 comentaris:
Hola, Sita,
M'agrada el comentari. La cançó, tot i ser dolça, la trobo una mica mancada de nervi, d'energia, per començar el matí (no creus?).
En qualsevol cas, trobo a faltar una nova actualització al teu bloc. Aquestes coses creen addicció.
Ja t'ho he dit.
Apa, una abraçada i bon cap de setmana!
Uff, Noemí! A aquestes alçades i ja he tingut alguna setmana d'anada mecànica a la feina :) Sí, és molt tranquil·la, realment. Ma'agrada més quan surto de casa cantant Seven Nation Army i amb cara de pocs amics. :p
Una abraçada i gràcies pels ànims
Publica un comentari a l'entrada