La superbe és això, sobèrbia, però també vol dir esplèndid. Com l'espectacle que ell va oferir la setmana passada al Palau de la Música: magnífic, bategant i tant poderós com sobri. Veure el Palau de la Música entregat a picar de peus i mans, dret, per aconseguir dos bis i que Benjamin Biolay - amb res de benjamí sobre l'escenari, una banda curtidíssima i una performance on no es pot fer ni un retret al disseny d'il·luminació- s'acomiadés amb la seguretat d'haver seduït el seu públic, són coses que no passen cada dia. Es fa gran; es fa petit; passeja de puntetes per la intimitat del piano; desplega la melanconia d'una trompeta; barreja melodies dels 50 amb la seva rapsòdia de bases metàl·liques irregulars. El repertori va ser molt generós. Ton héritage era una de les moltes esperades... Tantes! Feia molt que no m'agradava la pràctica totalitat d'un disc. Potser sí que això pot fer despertar la sobèrbia, oi?
2 comentaris:
Molt bo el Biolay! Al proper concert intentaré anar-hi. Propera parada Marlango? Nosaltres tenim demà Melody Gardot, al Palau :)
Caram, que bé!! Ja direu què tal! Abans de Marlango m'he de deixar portar per les lletres de Delafé y las flores azules... I tinc tantes pelis pendents!!! Quanta feina! :D
Publica un comentari a l'entrada