Els drames sobre les segones oportunitats, sempre que no siguin lacrimògens, solen agradar-me. Suposo que el meu convenciment que tothom té dret a equivocar-se i a reprendre un camí cap a la felicitat és tant profund que empatitzo ràpidament amb personatges que necessiten refer alguna cosa. Departures, la guanyadora de l'Òscar a millor pel·lícula estragera 2009, és més que això. És un guió sensat sobre la mort, sobre com dir adéu, sobre com posar el millor d'un mateix en el que es fa, sigui el que sigui, i sobre els llocs on rau la bellesa. Yojiro Takita va saber, a més, embolcallar-ho d'una certa ironia. Almenys, la lectura occidental d'alguns moments és irònica. Deixo sota aquestes línies el que menys em va agradar, per ser una miqueta fàcil, als meus ulls i la meva oïda: la banda sonora podria explotar menys els colors dolços del cello i presentar un sabor una mica més agre, com el del camí personal que emprèn el protagonista. Però és clar, no tinc clar que això fos massa harmònic i això el film ho té clar: la bellesa dels rituals que envolten la mort són la cerca eterna de l'harmonia... O potser m'ho va semblar a mi. Com també ara em sembla que les segones oportunitats són el pas previ a la renovació de l'harmonia. Visca les segones oportunitats, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada