Cansada de sentir-me

Doncs això, que el Sita's Place, el Com si em sentissis, la meva barraqueta de columnes de codi, s'acaba. M'he cansat de sentir-me :) Quan era petita, tenia un maletí on desava els meus tresors. Alguna cosa així com la manta de Charlie Brown. Durant quasi tres anys m'he dedicat a endreçar coses que m'agradaven a aquest bloc. Però el maletí ja està ple, així que emprenc un altre viatge.

Entre moltes coses, em queda al tinter:

** parlar de Wendolin Kramer, la darrera novel·la de l'autora de Bienvenidos a Welcome
** reconèixer que encara no sé qui és John Boy, però que encara estic fascinada per la seva mirada universal d'abast personal... i que com tots els rarets, aniria als seus concerts, crec
** un grapat de pensaments des de darrera les finestres dels autobusos, els seients del metro, al volant...
** i les moltes cançons que se'm podria enxampar cantant. I això inclou, sí, les de la infantesa: : què tal si lletrejo... MISSISSIPI!Gràcies per haver-me escoltat o per fer-ho encara que sigui ara. Bon viatge :)

And she spoke words that would melt in your hands

And she spoke words of wisdom

To the basement people, to the basement

Many surprises await you

In the basement people, in the basement

L'alegria africana, talons dels 50 i modernitat vintage d'Asa

La seva alegria africana, la modernitat vintage europea, la veu d'èban enviant missives nacarades... Soul, pop amb esquitxos de reggae, lletres sinceres i frescor de solista ben acompanyada, feta als directes i no pas amb llaunes d'estudi. Com veieu, del directe d'Asa, la cantant nigeriana afincada a París, em van agradar moltes coses. Dimecres, a la Bikini, vaig confirmar el que ja sabia: que el seu darrer treball, Beautiful Imperfection, té una alegria espontània, amb temes fàcilment popularitzables com Be My Man o Why Can't We però també balades que es fan grans, com Preacher Man, i grans cançons per dissabtes de primavera, com Broda Olé. Crec que el millor és acabar aquest post amb un tema en directe, on desafia la mala sort amb un mocador groc -dimecres portava una jaqueta groga-, que es diu Maybe i en el que sense massa dil·lacions vocals, deixa una porta oberta a l'esperança.

But sister, it's the opposite of hallelujah!

Anys demanant un germà o una germaneta petita. I la veritat és que res de res. Si tots els precs del món fossin tant infructífers, ja podríem plegar. Jens Lekman em fa riure'm de mi mateixa sovint i relativitzar molt. Ahir i avui pensava en aquesta lletra...

We made our way home on the bikes we had borrowed
I still never told you about unstoppable sorrow
you still think I'm someone to look up to
I still don't know anything about you
is it in you too?

Winterbottom, new eclectical flirt with transgression

Casey Affleck has one of the most reedy and unattractive voices I ever heard. Summed to his very simple, gentle, well-mannered and upstanding surface as a Texan sheriff's deputy, he might very well catch you when letting the killer he has inside go out. The Killer Insight Me is a new adaption of the novel by Jim Thompson published in 1952, set in the same decade at an increasingly asphyxiating small town. Like the novel, among the very noir titles in its genre, the film is one of those examples of You like it / you don't like it movies because of the crime and corruption style but because of its director's imprint too. Michael Winterbottom newly transgresses, with extremely explicit brutality this time. After sex -or hard-core pornography in 9 Songs- or Guantamo (The Road to Guantamo, documentary), it comes sadomasochist instinct and violence, especially against women. Well-known for his true seeker approach, we should not be surprised for the way he confronts where many others had only suggested. Literalism is main track in his very eclectic career. Still we can be terrified by how far he can get.  Even when that prostitute (Jessica Alba) and that fiancé (Kate Hudson) are so cruelly beaten in Thompson's original story.

I recognize that I had my doubts on Jessica Alba before I took my seat. When Joyce, the beautiful prostitute in a yellowish and quiet house opened the door to Lou Ford, still to liberate the devil inside, my prejudice started to be demolished. Alba is not only hot and sexy but I considerably believed her when losing her mind for a wrong man that will hit her savagely. Considering she also starred Machete recently, it seems she starts to carely choose her works. Kate Hudson part is less exciting but very evolving. Both good girls perverted because of him. Even when despicable, sex and violence scenes with Alba and Hudson are simply superior. 

Thus, although the excellent (Affleck), outstanding (Alba) and elegant (Hudson) performances and a marked  personal touch in his first Hollywood movie, I still regret the way he presents other characters, not letting them to grow enough to explain themselves in the plot. Empowering mood and sensations should not constrain a clear discourse on the screen and, in my opinion, a sindicate worker, a rich businessman and many others come and go without making obvious enough how they are making the story more and more intriguing. Still, although complicated and rare The Killer Inside Me is an interesting choice.

Rainmaker call: I am reeling in the wrong days...

"It really took a tall one to see it.
Two to believe it.
Three to just get in the way."

Dilly, by Band of Horses

** Thank you Dancing architect

Band of Horses "Dilly" Music Video from Adam Richards on Vimeo.

Lang Lang, el virtuosisme i la sopa de sobre

Tornava a casa pensant que tenir voluntat de fer coses, especialment quan s'està cansat, també té quelcom de virtuós. El virtuosisme deu tenir una dosi de talent, però més encara de perseverança. Lang Lang assajava més de sis hores diàries essent encara un marrec. Avui està considerat un virtuós insuperable. 

A tot això, quan he arribat tard a casa després d'anar a una classe -a la qual insisteixo en anar a pesar de no tenir quasi temps per estudiar- i trobar-me el sopar per fer i molt poques ganes de fer-ne al pot de l'energia, m'he dit que totes les mares i pares del món que fan cada dia el sopar als seus fills són virtuosos. No sempre es té el talent de ser pare o mare, però la perseverança fent el sopar sols pot portar a un elevat percentatge de virtuosisme. La meva mare ho sap: m'ha trucat mentre em preparava una sopa de sobre.

Una highness real a la cartellera

Dir que Colin Firth humanitza la flema reial britànica a The King's Speech és pobre i opac. Cap de les actuacions és mediocre, ni la de Firth, ni la de Bonham Carter ni la de la Rush. Però el segell de la pel·lícula és en realitat el que dóna un resultat tant impecable: impressionantment britànica, però amb els engranatges més depurats dels models d'èxit de Hollywood i, sobretot, emotiva sense melodrames ni apel·lacions fàcils. Senzillament, molt bona i humanitzadora d'aquells amb accent brit-posh. Una highness real a la cartellera perquè està molt més que a l'alçada dels premis que rep i podria veure. I, sobretot, real i digna. De reial, bastant menys. Aquí els mites reials són de carn i óssos. Tenen traumes i debilitats i no saben fer-se escoltar, com tants altres homes... fins que n'aprenen.