Sensing Nature on... 53rd floor?

   ** Yoshioka Tokujin. Exhibition Sensing Nature. Rethinking the Japanese Experience of Nature. August 2010, Mori Art Museum. Mori Tower, 53F. Roppongi Hills. Tokyo

Insòlit i... màgic?

Veure nevar des de la finestra de casa, ha estat insòlit. No és la primera nevada que veig a Barcelona, però la primera no la recordo. Crec que va quedar força eclipsada. Va ser fa molts anys, una nit de Reis. Heus aquí... Tenia sols 6 anyets i era la més petitona, sempre ho he estat, de tota la colla. Era a Barcelona per jugar amb els meus amics i veure la Cavalcada dels Reis... I em vaig haver de quedar a dormir. Però els Reis van passar igualment! I com que sabien que després m'ho havia d'emportar tot a Palau, algunes coses ja me les van deixar a casa, a Palau. És que per alguna cosa són savis. I algunes ocasions ben insòlites... i màgiques ;-)

** He fet la foto cap a les quatre de la tarda. Més tard, hi havia molt més gruix 

Franges de terra

Soil Harmony
Cargado originalmente por Montse DLL

Molt aprop de Fort Yellowstone, una zona destinada a la cavalleria des de finals del segle XIX. Es tracta d'una zona amb molta activitat geotermal que ha donat lloc a les diferents coloracions del terra. Les terraces naturals creen esglaons que també van degradant formes i colors. Les d'un mateix nivell i diferent coloració, com la de la foto, són també molt espectaculars.

Amb R de Rawlins

Qui diu Yellowstone, diu Copperstone

Aquest és un altre post somiat... i també ve amb ressaca, pero, aquesta vegada, de conducció i de fatiga de tormell dret (expressió que defineix les cues amb el cotxe). M'ho he passat bé conduint pero crec que ens hem empassat bona part del programa d'obra pública de l'era Obama: Putting America to Work és un fet i en dono fe, Europa. Pero també ve amb ressaca d'emmeravellament i de reflexes: el del sol potent de muntanya sobre l'aigua, les fulles, els guéisers... La "Pedra Groga" ha estat una sorpresa de les seves propies dimensions: molt espectacular i amb més magia que tres Disneys junts :-) Veient els guéisers i enamorant-me dels seus colors, pensava que talment també l'haguessin pogut anomenar Copperstone o Saltystone o whateverstone perque un sol color no li fa justícia. Cada racó és una postal certa, impecable i et converteixes en un descobridor infatigable sense prou memoria visual ni prou sentits per disfrutar-ho tot.

Ja hem professionalitzat el sistema picnic de manera que un atac de yogis sigui unlikely. Cada vegada que sentim les advertencies contra els óssos, recordem Alaska... Denali ha vingut a la nostra memoria perque també és un parc formidable. Pero no el pots viure de la mateixa manera... I per aixo no hipnotitza igual, encara que desperta la imaginació si t'orienten adequadament i tornen música el que els ulls no arriben a veure ni el nas a respirar. El llac Jackson, un mar autentic en el bellmig del parc, estava molt picat i no ens ha deixat passejar-nos en kayak. Sí que ha seguit posant, punt i final, no obstant, a les aigues calentes que escapen dels inferns gueiserians. Veure les llengues d'aigua acostar-se al mar a West Thumb ha estat un espectacle natural. Els guéisers es mereixen que la meva tarja SDHC es comenci a portar bé amb l'ordinador, de manera, que abandono el tema... Em quedo, de nou, amb tots els reflexes que m'emporto, amb la pau que trobo i amb el Sr. Bisó que se m'ha acostat mentre conduia. Li dedicaré també un retall de tornada... Ha estat un cavaller i m'ha deixat passar. Cau la nit i amb ella els meus ulls a West Yellowstone, a l'estat de Montana.

Als meus bracos, osset...

Aquest és un post somiat (penjat després de ser escrit a causa de la manca absoluta de cobertura). És un post banyat amb una mica de vi de California i un sopar de primera amb el sol amagant-se darrera dels Tetons, retallats i enganxats a l'horitzó, entre el cel rosat i la plana verda, amb el llac Jackson atrevint-se a enmirallar-los al seu davant. Vam quedar a Rawlins, oi?Doncs, quan en vam sortir, vam presentar-nos a Rock Springs, un indret miner on sols a mi se'm podia acudir de preguntar pel downtown per a que em responguessin que ja hi era... Pero després, milles amunt, vam viure un preludi fantastic travessant el Sublette's County i, sobretot, dinant davant del llac Fremont. La nit a Jackson Hole no dóna peu a res per comentar més enlla de les fabuloses galeries d'art per a cases de muntanya que s'hi troba. N'hauria despenjat algun d'un nou talent california i l'hauria convidat a alguna cosa més que pernoctar a casa. Pero la veritat és que no portava, en aquell moment, $40.000 dolars a sobre. Com a mínim, pero, s'han esforcat en fer que cada facana recuperi un sentit "pioneer". El resultat és al meu parer, discret. Més que eclectic, eixordant.

El crit d'acció, pero, ha arribat ja dins el parc dels Tetons quan hem fet senderisme al voltant del Jenny Lake. Travessant el llac, descobrint cascades amagades a l'ull i caminant sobre pedres i arbres altíssims, més que espigats, hem arribat al Cascade Canyon, on per primera vegada en tot el dia hem vist els Tetons completament descocats, sense núvols que servissin d'amagatall a la seva nuesa desafiant i harmoniosa. Baixant ens ha saludat un cervol jove i, dinant, ens han vingut a veure alguns esquirols una mica interessats. La campanada ha estat, no obstant, quan una cria d'ós negre se'ns ha creuat i hem hagut de parar per a que passés. La mare no ha aparegut... Suposo que és millor així, essent tant aprop, pero l'ós ha despertat aquell instint de voler agafar-lo a coll... Ai, reminiscencies de Jacky i Nuca... I als voltants del llac Jackson, hem descobert les llúdrigues, més reflexos imperterrits sobre l'aigua i el sopar deliciós. El filet de ren només pot servir-se poc fet. Qualsevol de les carns d'aquí, diuen, ha d'estar poc feta. Queda pendent l'hamburguesa de búfal. Per fer-hi lloc, caldra fer bici, kayak i més senderisme. Un plaer, val a dir. Ara tanco la llum i me'n vaig a somiar. O a seguir somiant posts, qui sap.

Deixant enrrere les Rocky, picant l'ullet al Bubu

Malauradament, no puc fer un post m'es gr{afic -pictures pr[opies- i amb els accents que corresponen per temes t[ecnics. Aix'i, l-ap[ostrof ser[a l-accent tancat, el "cortxete" ([), l-obert i el gui'o mig, l-ap[ostrof. Queda clar? Doncs, sense accents... pero -oh, my God!- en catala:

* L'arribada a Denver va ser estoica. La connexio Chicago-Denver va fracassar i si voliem arribar diumenge mateix i no fer nit a Chicago, haviem de passar primer per Lincoln. On es? A Nebraska. A jutjar per l'aeroport, be, no cal que feu cua ni pagar entrada.

** Arribem a Denver i seguint els cartellets de Baggage Claim pugem a un trenet d'aquests que fan mes fashion els aeroports. The train is arriving, sento, amb un acompanyament de musica del far, far west... La cosa promet.

*** Fem tan tard que en Marc ja esta ben adormit... No el podrem "remenar" oficialment fins l'endema. Snif, snif...

**** A 2100 m. per sobre del nivell del mar, Boulder es presenta com una ciutat plena de vida i amb encant. Els nens es banyen a les fonts publiques i sorprenen les Rocky escortant la ciutat, completament plana.

***** A Ester Park, m'assavento que hi ha l'hotel on es va ambientar The Shinning (El Resplandor)... Stanley Hotel, es diu. Mes que res, perque no us hi allotgeu. O si. No se si us va la marxa, vaja. Aixo sumat al fet que es la poblacio d'entrada al Parc Nacional de les Rocky Mountains fan que es tracti d'un enclau peculiar... del que fugir. El llac es fantastic pero la pudor de gofre barrejada amb tant de souvenir empalaga. En marxem abans que aparegui en Nicolson a passar comptes amb nosaltres.



****** Hem anat deixant enrrera Colorado, creuant planures i planures (amb cavalls, vaques i cervols) i ja som a Wyoming, cami dels Grand Tetons i Yellowstone. Dormim a un centre neuralgic de vida anomenat Rawlins. Crec que fare un post especific per a aquesta poblacio per a que s'entengui el concepte "centre neuralgic". Potser ho envio a Wikipedia com a il.lustracio... El cas es que ja estic assajant com atraure Yogis i Bubus els propers dies, abans de tornar avall i seguir coneixent els vaquers de Denver. La cosa promet perque, per ara, ja hem vist paisatges sensacionals...

El meu lleó adormit

Cors de colom i en abundància

Pressentiments i el plaer de confirmar-los

Al principi no m'agradava, suposo que per ser massa convencional o per ser una història que transcorria en el present -com tantes d'altres, com la meva-. De cop i volta, un personatge queda en coma i present, passat i futur (i la vida anodina) queden suspesos en l'aire, fent honor a la portada del llibre. I a mesura que passes pàgines, t'omples de pressentiments, com els seus protagonistes i, quan s'acosta el final, es confirmen. O no. I tanques la contraportada amb un pressentiment del que serà el futur... Clara Sánchez ha aconseguit emocionar-me novament amb els pensaments dels seus personatges, tan diferents l'un de l'altre, i la seva passió per construir trencaclosques que no es poden predir -quin plaer, però, per al lector quan la peça encaixa-. Julia i Félix són una parella jove que tenen un bebè i que estan de vacances. Ella té un accident de cotxe i queda en coma. Es passarà tota la novel·la mirant d'aplicar la racionalitat de Félix per abandonar el somni mentre que ell, mirarà de comprendre un món de sentiments exacerbats al qual ell, persona ordenada, no està habituat, i estudiarà si és la porta correcta per ajudar a la seva dona. Mentre que Un millón de luces va ser emocionant per la història, pels personatges i l'estil fabulosament clar i tèrvol amb el que Sánchez convertia en peça imprescindible el personatge observador, Presentimientos és temptador pels canals on es filtra la informació i les peces a encaixar, per algunes sorpreses i per ser un crit a l'empatia, una apel·lació directa al pensament i per portar aquest estil clar i tèrvol al límit. Que la gent que està més aprop sigui incapaç de trobar-se és un proposta poc original però, en aquest cas, el relat sobre la impotència que fa sentir que ocorri quan la voluntat és trobar-se, és un joc de levitació impecable.

I en el lloc més insospitat...

Els R2-D2 de Barajas

Retalls de youtube

La presumida de la Mrs. Lovett

... i seguir adorant-los (II)

Per recordar-los com eren (I)

Aviat serà aprop de casa...

Confesiones

Yo te estaba esperando.

Más allá del invierno, en el cincuenta y ocho,

de la letra sin pulso y el verano

de mi primera carta,

por los pasillos lentos y el examen,

a través de los libros, de las tardes de fútbol,

de la flor que no quiso convertirse en almohada,

más allá del muchacho obligado a la luna,

por debajo de todo lo que amé,

yo te estaba esperando.

Yo te estoy esperando.

Por detrás de las noches y las calles,

de las hojas pisadasy de las obras públicas

y de los comentarios de la gente,

por encima de todo lo que soy,

de algunos restaurantes a los que ya no vamos,

con más prisa que el tiempo que me huye,

más cerca de la luz y de la tierra,

yo te estoy esperando.

Y seguiré esperando.

Como los amarillos del otoño,

todavía palabra de amor ante el silencio,

cuando la piel se apague,

cuando el amor se abrace con la muerte

y se pongan más serias nuestras fotografías,

sobre el acantilado del recuerdo,

después que mi memoria se convierta en arena,

por detrás de la última mentira,

yo seguiré esperando.

** Luis García Montero

Manhattan, 1848

Set del vespre al mirall