But the film is sadd'ning bore... feia l'iPod

...'Cause I wrote it ten times or more(...) La veritat és que no trobava la rèplica per a Bowie: no sabia si hi havia vida a Mart, però estaria encantada d'anar a comprovar-ho. Així quedaria lluny dels nens de l'institut. ...Rule Britannia is out of bounds / To my mother, my dog, and clowns , feia el seu iPod com una promesa. Marxar. Que apassionant! Ser transparent durant un temps i tornar després, molt després, adulta i havent vençut. Bé, ja era clar: ell no l'estimava. Seia a l'autobús amb una altra -aquella- i ella no era res ni ningú quan li passava pel costat. Era clar, doncs. (...)Now she walks through her sunken dream(...) Sols ho havia estat un dia, un dissabte que els pares no hi eren i ell havia estat a casa jugant a la cònsola amb el seu germà gran. Aquell dia sí que ella havia existit i això li va encendre un bri d'esperança. En mala hora. Volia que el vent li fregués la cara i va baixar una parada abans. De debò hi havia noies amb el cabell com els ratolins? El del seu Bret era tant suau que no se li acudia què podia tenir de dolent. Potser si hi havia vida a Mars hi podia haver noies amb el cabell com els ratolins... Sort que la següent cançó era Aeon. Antony la rescataria, com sempre. Gràcies a la seva playlist "Pensant en ELL" anava a Mart, tornava i un dia, no massa llunyà, marxaria per tornar havent vençut...

Oh aeon
My baby boy
Oh aeon will take care of me

All the stars, your eyes
Raining just for me
Oh aeon will set me free

Oh aeon
My baby boy
Oh aeon will repair me(...)

La lluïsor, l'esguard, el gust, les ganes

Hauria volgut dir-li que no passés. Aquells eren, ni més ni menys, els racons de la seva memòria. Gaudir-ne en silenci era un dret tant privat com ho és mantenir impoluts els records més volguts. Quan vivia en els seus records, se li encenien les galtes, se li vernissava la pell.


Però no podia dir-li que no creués. I si ella passava esberlant la vitrina, malmetent la versió immaculada que s'havia près tantes molèsties en conservar -amb la fotesa d'una quotidianeïtat esborrable, un estorb prescindible, una petitesa qualsevol-, ell li reiterava tant el seu enuig com ella que la realitat era la que era i que no, ja no tenia aquella lluïsor, l'esguard, ni l'olor. Ni el tacte, ni el gust, ni les ganes -continuava el cap d'ell, molest- de perpetuar-se perfectament en les onades del seu pensament. 


Aleshores ella abandonava deixant la trencadissa endarrera, sense explicar-se aquells brots sobtats de mal humor. No és el que era, es confirmava, aturant-se davant de la finestra a recordar-lo, just en aquell punt de la memòria en què li havia agradat guardar-lo obstinadament, obrint la seva vitrina i desitjant sols que ell no li dirigís la paraula, que no li parlés, amb aquell lladrar per qualsevol insignificància...

Al·lucinacions matinals

La portada era senzillament perfecta, pensava. Trilogia de Nova York era una novel·la - o una trinovel·la-, doncs, això: vermella, blava i blanca, amb rerafons de fotografia en blanc i negre. Amb gust d'asfalt i regust de soledat. Amb olor de retrat. Banyada amb tots els referents que es tenen de Nova York sense haver-hi estat. La ciutat que tothom ha visitat encara que sigui amb icones enregistrades a la memòria. Emprentes o miracles de més d'un segle de memòria audiovisual...

Va aturar per un moment els pensaments i, a la que van parar a un semàfor, va passar cap el seient de dins, al costat de la finestra. A base d'anys, havia perfeccionat el seu comportament dalt de l'autobús. Així havia après a maximitzar les possibilitats de seure, de poder descarregar la bossa en el racó entre seients del passadís i, sobretot, de no caure a la falda de ningú quan passava cap al seient de dins. Tant era així que, en adonar-se'n, es preguntar, amb els dits fent de punt de llibre, si havia esdevingut tant metòdica que el seu voltant s'havia adonat de les seves monotonies i manies i si podien, pràcticament, llegir el seu pensament.

-Ara penso que, fa un moment pensava que, a la segona novel·la, Fantasmes, trobo un cert paral·lelisme amb La finestra indiscreta de Hitchcock-, va pensar amb la seva veu interna d'autobús. Com en un acte reflex, va revisar el seu voltant. Però, almenys aparentment, ningú s'havia immutat.  Tampoc l'alleujava. Res més enllà d'una breu comprobació amb la cua d'ull.

Decididament, els seus pensaments hi eren sols per ella. La noia amb look Gossip seguia a la cantonada de sempre, mirant les cantonades de la seva carpeta; l'adolescent digne d'una versió europea de Kafka a la platja encara no s'havia cansat de mirar, com el Kafka murakamià, el quadre que li oferia la Diagonal a tres quarts de vuit del matí; les assistents filipines remenaven aquelles converses guspirants en les que una hi entreveia paraules en anglès i en castellà, com trossets de pa enmig d'un brou de sabor desconegut. I hi havia, és clar, les nenes amb iPod i roba bershkaniana a les que havia vist amb cua i texans amb brodats i que ara es miraven els nens del curs de davant i, alguna d'elles, els del grupet que pujava cap a una facultat i tot. Primers de carrera... I entre tots, els seus preferits, els ninotets coreans amb uniforme del St. Peters que corrien on era impossible córrer. I la seva mainadera sense bellugar un dit! Els germans dels ulls d'ametlla. De cop, es va descobrir amb un mig somriure a la comisura dels llavis. No hi patia. Ningú llegia els seus pensaments i, ara mateix, aquells dos esquitxos, divertint-se, l'havien traslladada a una de les millors històries de la seva vida. Un referent enregistrat a la memòria, es deia. Però aquest, en technicolor i gran luxe de detalls. El millor, però, les textures...

Com un record que no es desa

Com un record que no es desa o una flor que no sap perquè s'ha d'obrir. Com el bagul foradat; una maleta que no viatja o una fotografia sense moment. Pensa'm i els petons es farien llavis i viuria arraulida en aquest pensament. Pensa'm i em faries. Porta'm un segon amb tu i jo seria de debò i, feta de veritat, les nits tindrien sostre, els espants serien crit i la vida seria més vida. Però com les cisternes mig plenes i mig buides; les roses marcides, la neu desfeta i els rius sense torrents, si empasso que no em penses, sóc tant buida com un calaix el dia de bogada i imploro això, un pensament. Sol i trist: sols un pensament. El vull tant com la làmpara demana corrent. Com un record que vol desar-se o el fotograma reclama el seu moviment. Com les flors obertes volen tancar-se. Com els ocells no volen planejar contracorrent.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer...

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,
dona, pensava en tu per un amor del risc.
-I jo, on és el meu pensament, allà visc,
no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu
fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava
mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,
despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?
Si faig del meu senyera, et crido en un combat
que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?
El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.
I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.
Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

** Carles Riba, del segon llibre d'Estances.

Encara entre els "prefes": molt tendres

La son i l'ànima

Estirada al llit, sentia com la llum tènua de tarda d'estiu es capbussava en l'aire inmòbil de l'habitació. Eren poc més de les sis i, amb els ulls tancats, llum i aire flamejaven el seu cap i les fiblades li encenien l'ànima. De costat, amb el ventre dur com en un ofec, apretava els ulls desitjant abandonar-se, depositant l'esperança en una ànima que havia d'escapar. Confiava que sabria sortir del laberint en què l'havia posada. De moment, però, rondava la sortida sense arribar a trobar-la mentre, a ella, li sobraven esbufecs i li començava a faltar l'aire.

Extenuada, va sentir el frec d'un alè dolç que li acariciava els cabells i l'amansava. Que l'acaronava, que li llevava el neguit vencent-lo, fent-lo invisible i arraconant-lo a les parets de la cambra. Es va deixar estimar per l'ànima alliberada com el dolor embauca la pressió sobre una zona colpejada. I es va abandonar així al petó d'una son dolça, al pes i la pressió de la seva ànima que li feia de mantell preciós, embolcallant-la, fonent-s'hi, filtrant-se... Poc després, la seva respiració esdevenia l'únic circuit tolerat per l'aire dens de la sala i el seu cos irradiava escalfor, el millor abric per una ànima cansada.

S'hauria volgut estripar

S'hauria volgut estripar. Fer-se mil bocins i bufar-se al vent per a que es perdessin per les teulades i els carrers bruts de la ciutat. No li aniria malament que el trepitgessin una mica, encara que el dia que ell ho feia, s'ultratjava tant... Una vegada més havia errat. Tenia massa paraules i una vegada més no havia trobat la correcta: perdó. I el perdó passava perquè comencés a perdonar-se en comptes de voler-se fer mil bocins i per saber-se escoltar dient això: perdó, m'he equivocat, em sap greu, volia dir-te... Volia dir-li tantes coses... que encara no li havia dit ni la primera que li havia de dir.

M'he sentit òrfena de tu

M’he sentit òrfena de tu,
del teu petó i del teu oratge.
I en l’enyor del teu alè,
tornant al sostre que em fa de casa,
les paraules no trobaven el camí
i el pensament m’afusellava a ultratge.
Sense record, i en ple sabotatge,
m’he sentit òrfena de tu.
Envaïda de por, de calç,
compacta com el marbre,
Sense color, ni llum, ni engranatge.
I ferida d’un verí trist,
malalta d’una fuga salvatge
m’he encarat al frec de l’absència,
a la meva por arrissada.
I des del camí polserós, he ullat el futur
i he cridat que vull la teva ombra.
Vull l’home fosc que cau de les llums.
Perquè m’he sentit òrfena de tu.
I no m’agrada el fred del marbre.

** Montse Delgado i Llavina

No et veuré més

És la pell violeta d'una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d'or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d'or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m'he jugat
al teu cos nu des que vas ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s'adorm en el seus dits.

** Joan Margarit

El meu lleó adormit

El petó

Reconeixeria aquella escalfor qualsevol dels seus dies. Volia que es repetís tant com no ho volia oblidar. Com tampoc la tebior, la humitat, l'encís de la mirada final i el vertigen sobtat de la retirada. Ni tan sols el mareig de les passes enllà amb els llavis encesos encara. Abans d'arribar a la cantonada, un calfred sec i impecable se li va enfilar esquena amunt. I va accelerar més el pas, pensant que ell la devia estar seguint amb la mirada. A la que va tombar el carrer, va afluixar una mica la marxa, i es va agafar cada costat de la jaqueta, creuant les mans damunt el pit, recatant-se per entrar a casa. Se sentia les galtes calentes i refregades per la barba i aquest rastre no el podia esborrar. De fet, volia conservar-lo tant com treure-se'l de sobre. Eradicar-lo i evitar la mentida, que encara la faria enrojolir més. Avançaria sense pausa a l'entrar a casa fins arribar al dormitori. Si corria massa, deixaria entreveure que passava res, així que millor anar sols decidida al refugi. Va obrir la porta del jardí amb el cap baix i es va atansar fins a obrir la porta de la casa.

-No pugis a dalt amb aquestes sabates - es va sentir des de la cuina-. I afanya't a rentar-te. El sopar és quasi apunt.

Mentre es descalçava, asseguda a l'escala, sols desitjava que la mare, d'esquena, no es girés. No volia que la descobrís mai. Se sentia una olor aliena coll avall, un gust feréstec als llavis i les galtes encara li cremaven. Sentia el que havia fet i s'ho empassaria tot, per a que sols quedés per ella.

Rotund "Absolutamente"

Mil campanas suenan en mi corazón... Tenía tanto que darte.... ¿Dónde está nuestro error sin solución? El concert de Fangoria va ser correcte, una gran presentació d'Absolutamente, un disc que sona genial i es balla tant o més que sempre, amb sentiments elevats al cub, així en general, i per no escatimar, com ja és habitual. I el nivell d'entrega va ser aquest: el del qui vol sonar bé i deixar sentir un pes a l'escenari. Però si s'ha de triar "momentàs", la versió de Ni tu ni nadie amb un homenatge entremig al Tenía tanto que darte, de Nena Daconte, amb tota la troupe alaskiana (Nancys Rubias, la Bimba dels The Cabriolets), dalt de l'escenari, va ser massa. Si durant tot el concert havies ballat sense preocupar-te massa del veí, arribat aquest punt et reivindicaves com la reina de la Sala Club... A tot això, els mojitos eren terribles, la fauna molt diversa i les anècdotes, doncs, millor en privat. La nube, la nube, reivindicàvem nosaltres.... Vam baixar a peu fins a Plaça Espanya, agraïnt l'aire fresc, sentint els comentaris... Sí, realment, només van tocar tres temes dels àlbums anteriors. Un poc rancis, que diria la Irene. Nosaltres no ho vam ser gens ni mica a l'hora de ballar. La vida, a vegades, és així.

Cada ciudad puede ser otra

Los amorosos son los que abandonan,

son los que cambian, los que olvidan.

**Jaime Sabines

Cada ciudad puede ser otra

cuando el amor la transfigura

cada ciudad puede ser tantas

como amorosos la recorren

el amor pasa por los parques

casi sin verlos amándolos

entre la fiesta de los pájaros

y la homilía de los pinos

cada ciudad puede ser otra

cuando el amor pinta los muros

y de los rostros que atardecen

unos es el rostro del amor

y el amor viene y va y regresa

y la ciudad es el testigo

de sus abrazos y crepúsculos

de sus bonanzas y aguaceros

y si el amor se va y no vuelve

la ciudad carga con su otoño

ya que le quedan sólo el duelo

y las estatuas del amor

** Mario Benedetti

Són l'herba i el perfum, que fan plorar

La Glòria, la de "L'hostal de la Glòria" de Segarra, acaronava una nena esparracada i captaire que tant li venia herbes pel guisat com per conservar l'amor de la seva vida i li deia, amb el marit que sabia perdut al pensament, que tan de bo fos certa la mentida i una herba trista li pogués fer tornar. Parlant d'herbes que adormen els sentits i hipnotitzen, un amic em deia fa minuts que no sóc una menjadora de lotus i jo li deia que potser s'ho creu que no, que em puc adaptar a muntegades i a molts llocs... Però no n'estic segura ni de ser-ho ni de no ser-ho. M'agrada tenir records. Amuntegar-los i gaudir-los. Fer-los anar i venir. No per deixar caure les arrels i sentir la meva vela fermada. Sols pel gust d'intentar reviure'ls intensament, millor si cap que en el moment que transcorrien. I el que més, el que més, al vespre i amb el cap al coixí... Em pregunto si el meu insomni és gratuït o si són les meves passions les que em prenen el son. Adoro reviure'ls i despertar novament la remor de sensacions que l'han fet quedar-se. Perquè estic plena de records i detesto adonar-me que el temps me n'esvaeix cap i no poder fer res per a no perdre'ls. No sabria què fer sense ells. Perdent-los, estaria perduda. I tant de bo que un dia trobi la manera de crear-me un marcador per endreçar-los. El patentaria. I si ser una menjadora de lotus significa quedar-me sense les meves petites peces de memòria, tinc clar que no ho sóc. Si no ser-ho vol dir ser Ulisses, crec que el meu amic encara no conserva els millors records que pot tenir de mi. Ítaca és Ítaca. Però el món espera, amic. Tinc alguns records de la miqueta de món que he vist... Vols gaudir d'aquests retalls amb mi? De moment ja t'he n'he donat: tant de bo fos certa la mentida // i una herba trista te'l pogués tornar... Es diu amb la mirada perduda, pensant en l'home que com la mirada has perdut, sense saber que ho perdies, i amb el cap d'una criatura innocent als teus braços. I amb el públic en silenci. Hi ha coses que no, senzillament, no les vull oblidar.

L'espera 4.0

El que espera, sovint, desespera. I ell feia temps que sentia que el feien esperar per tot. Quan faltaven dos minuts encara i amb les galtes glaçades del qui porta deu minuts palplantat al davant d'una joieria que coneixes tant com poc te la mires, va deixar de ballar tímidament sobre la rajola mirant de masegar els peus freds. Sentia bategar al seu cap que no es mereixia que el fessin esperar i, paulatinament, el front eixarreit i adust se li arrugava rondinant com una fulla de paper de vidre. Dos minuts després ja era l'hora i es va desvetllar del batec rítmic al que el seu pensament es veia sotmès. Es va escórrer escales avall, va volar per sobre de les barres d'accés i es va deixar engolir per la velocitat del metro, que entrava tot just quan va treure el cap a l'andana. La corredissa li havia fet passar el fred i havia apaivagat l'efervescència del batec cerebral que l'havia empès a tornar a casa. Assegut al darrer vagó, sentia que el paper de vidre de la cara s'allisava i que els peus s'acoixinaven. Va sentir un telèfon que sonava. I el batec va aparèixer novament. Va decidir que fos qui fos, esperaria. Li ho va dir el batec i ell se'l va creure, mentre se sentia empès a caminar vagó a vagó, en el tren en marxa, fins a la primera porta, accelerant així la seva sortida quan arribés a destí. El xerricar del tren esmorteïa el so d'un telèfon que implorava que el despengessin, enllaçant amb desesperació un truc darrera un altre, sense poder accelerar-los ni poder penjar. La trucada va acabar, cansada de suplicar i reiterar-se. Desesperada d'esperar, la pantalla se li va tornar a apagar.

L'ex amant somiador

La somiava tant que l'havia idealitzada i, sabent-ho, seguia pensant-la sense esborrar-li res de tot el que li havia afegit. Havent-la tinguda, sabia perfectament on havia encaixat pedacets, d'on retallat bonyets mentre allisava sots i distreia més d'una malifeta. De manera precisa, sense escarràs. Amb minúcia i un emboirament esvaït com el fil de fum del pot petit al foc. Mentrestant, s'aplanava el cor amorf que ella li havia deixat. Vindria un dia, es feia, en què no sabria què fer sense ell. Hauria de triar, es deia. El malvat quedaria desenmascarat i ella el veuria. Veuria el que ha estat apunt de perdre. El millor que un té no es valora mai fins que s'és a risc de perdre-ho. O no? Es preguntava. O no és així? Amb insistència...

Però la situació mai s'esqueia. El dia en què ella havia d'abraçar-lo per no deixar-lo anar mai més no arribava. Així que ell seguia passant les nits dins la seva bombolla on la modelava amb pensaments i llums. Mai amb ombres. Hauria de triar... Era clar. Ella li veuria les cartes i s'adonaria de les probabilitats de naufragi abans no fós massa tard, es repetia l'ex amant mentre la somiava, una vegada més, despert, de matinada, en llit d'altri. El pes magnífic de les coses sols es veu quan cauen i fan esborancs. Com els forats dels meteorits als prats tendres. El problema és morir esperant. I ell esperava, anant bé, una amant que no existia però que era sols seva.

The Return

Earth does not understand her child,
Who from the loud gregarious town
Returns, depleted and defiled,
To the still woods, to fling him down.

Earth can not count the sons she bore:
The wounded lynx, the wounded man
Come trailing blood unto her door;
She shelters both as best she can.

But she is early up and out,
To trim the year or strip its bones;
She has no time to stand about
Talking of him in undertones

Who has no aim but to forget,
Be left in peace, be lying thus
For days, for years, for centuries yet,
Unshaven and anonymous;

Who, marked for failure, dulled by grief,
Has traded in his wife and friend
For this warm ledge, this alder leaf:
Comfort that does not comprehend.

** Edna St. Vincent Millay

Que si verí li demana plorant...

(...)
Plagués a Déu que mon pensar fos mort,
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té lo pensament
per enamich, fent-li d'enuyts report;
e com lo vol d'algún plaer servir
li'n pren axí com dona·b son infant,
que si verí li demana plorant
ha ten poch seny que no·l sab contradir.
(...)

** Ausiàs March. Fragment de "Axí com cell qui·n lo somni·s delita"

Confesiones

Yo te estaba esperando.

Más allá del invierno, en el cincuenta y ocho,

de la letra sin pulso y el verano

de mi primera carta,

por los pasillos lentos y el examen,

a través de los libros, de las tardes de fútbol,

de la flor que no quiso convertirse en almohada,

más allá del muchacho obligado a la luna,

por debajo de todo lo que amé,

yo te estaba esperando.

Yo te estoy esperando.

Por detrás de las noches y las calles,

de las hojas pisadasy de las obras públicas

y de los comentarios de la gente,

por encima de todo lo que soy,

de algunos restaurantes a los que ya no vamos,

con más prisa que el tiempo que me huye,

más cerca de la luz y de la tierra,

yo te estoy esperando.

Y seguiré esperando.

Como los amarillos del otoño,

todavía palabra de amor ante el silencio,

cuando la piel se apague,

cuando el amor se abrace con la muerte

y se pongan más serias nuestras fotografías,

sobre el acantilado del recuerdo,

después que mi memoria se convierta en arena,

por detrás de la última mentira,

yo seguiré esperando.

** Luis García Montero