But the film is sadd'ning bore... feia l'iPod

...'Cause I wrote it ten times or more(...) La veritat és que no trobava la rèplica per a Bowie: no sabia si hi havia vida a Mart, però estaria encantada d'anar a comprovar-ho. Així quedaria lluny dels nens de l'institut. ...Rule Britannia is out of bounds / To my mother, my dog, and clowns , feia el seu iPod com una promesa. Marxar. Que apassionant! Ser transparent durant un temps i tornar després, molt després, adulta i havent vençut. Bé, ja era clar: ell no l'estimava. Seia a l'autobús amb una altra -aquella- i ella no era res ni ningú quan li passava pel costat. Era clar, doncs. (...)Now she walks through her sunken dream(...) Sols ho havia estat un dia, un dissabte que els pares no hi eren i ell havia estat a casa jugant a la cònsola amb el seu germà gran. Aquell dia sí que ella havia existit i això li va encendre un bri d'esperança. En mala hora. Volia que el vent li fregués la cara i va baixar una parada abans. De debò hi havia noies amb el cabell com els ratolins? El del seu Bret era tant suau que no se li acudia què podia tenir de dolent. Potser si hi havia vida a Mars hi podia haver noies amb el cabell com els ratolins... Sort que la següent cançó era Aeon. Antony la rescataria, com sempre. Gràcies a la seva playlist "Pensant en ELL" anava a Mart, tornava i un dia, no massa llunyà, marxaria per tornar havent vençut...

Oh aeon
My baby boy
Oh aeon will take care of me

All the stars, your eyes
Raining just for me
Oh aeon will set me free

Oh aeon
My baby boy
Oh aeon will repair me(...)

Quan la teva amiga més imbècil es va enamorar

Quan la teva amiga més imbècil es va enamorar per primera vegada, no vas poder evitar alegrar-te'n inconteniblement. La pell li lluïa i els ulls li reien. I tu ho gaudies tant perquè la teva amiga més imbècil solia ser també la teva amiga més adorable: amb la que més vegades t'havies enfadat i amb la que més vegades t'havies enyorat al cap de cinc minuts. Inconteniblement també. La pacífica Maria, narradora, i la seva bellíssima i tormentadora amiga Tsugumi han apel·lat molts dels meus records adolescents. Per exemple: un dia jo vaig tenir una amiga-més-imbècil entranyable i jo vaig esdevenir la seva amiga-més-imbècil preferent. La prosa de Banana Yoshimoto ha estat tota una sorpresa: té el baf relaxant d'una banyera plena d'aigua calenta però també les bombolles que hi faria surar un volcà insolent i destorbador. El baf desdibuixa la postal, un llogarret costaner i turístic de la península d'Izu, fent-la de tant idílica quasi irreal, mentre que els personatges i l'obligació d'aprendre a viure esdevenen perles xispejants dins d'un escumós plaent per a molts paladars. En el fons, té un paral·lelisme amb el seu paisatge: l'arxipèlag aïllat en l'oceà, amb tempo propi, però entregat a la interconnexió de les seves illes. Si penso en Tsugumi, recordo en l'estiu de la meva vida, un estiu únic i excepcional, i penso en l'amistat i en l'aprenentatge i en l'acceptació de les limitacions pròpies. I penso en com haver tingut una amiga-més-imbècil, haver-nos cregut el melic del món i enamorar-nos per primera vegada ens va fer lliures. I penso com, encara que sigui sols suspès en els meus records, aquell estiu no s'acabarà mai. Com les formes dibuixades amb el baf d'una banyera calenta: sense límits, no hi ha siluetes i sense traç, no, no poden tenir final.