Winterbottom, new eclectical flirt with transgression

Casey Affleck has one of the most reedy and unattractive voices I ever heard. Summed to his very simple, gentle, well-mannered and upstanding surface as a Texan sheriff's deputy, he might very well catch you when letting the killer he has inside go out. The Killer Insight Me is a new adaption of the novel by Jim Thompson published in 1952, set in the same decade at an increasingly asphyxiating small town. Like the novel, among the very noir titles in its genre, the film is one of those examples of You like it / you don't like it movies because of the crime and corruption style but because of its director's imprint too. Michael Winterbottom newly transgresses, with extremely explicit brutality this time. After sex -or hard-core pornography in 9 Songs- or Guantamo (The Road to Guantamo, documentary), it comes sadomasochist instinct and violence, especially against women. Well-known for his true seeker approach, we should not be surprised for the way he confronts where many others had only suggested. Literalism is main track in his very eclectic career. Still we can be terrified by how far he can get.  Even when that prostitute (Jessica Alba) and that fiancé (Kate Hudson) are so cruelly beaten in Thompson's original story.

I recognize that I had my doubts on Jessica Alba before I took my seat. When Joyce, the beautiful prostitute in a yellowish and quiet house opened the door to Lou Ford, still to liberate the devil inside, my prejudice started to be demolished. Alba is not only hot and sexy but I considerably believed her when losing her mind for a wrong man that will hit her savagely. Considering she also starred Machete recently, it seems she starts to carely choose her works. Kate Hudson part is less exciting but very evolving. Both good girls perverted because of him. Even when despicable, sex and violence scenes with Alba and Hudson are simply superior. 

Thus, although the excellent (Affleck), outstanding (Alba) and elegant (Hudson) performances and a marked  personal touch in his first Hollywood movie, I still regret the way he presents other characters, not letting them to grow enough to explain themselves in the plot. Empowering mood and sensations should not constrain a clear discourse on the screen and, in my opinion, a sindicate worker, a rich businessman and many others come and go without making obvious enough how they are making the story more and more intriguing. Still, although complicated and rare The Killer Inside Me is an interesting choice.

Una highness real a la cartellera

Dir que Colin Firth humanitza la flema reial britànica a The King's Speech és pobre i opac. Cap de les actuacions és mediocre, ni la de Firth, ni la de Bonham Carter ni la de la Rush. Però el segell de la pel·lícula és en realitat el que dóna un resultat tant impecable: impressionantment britànica, però amb els engranatges més depurats dels models d'èxit de Hollywood i, sobretot, emotiva sense melodrames ni apel·lacions fàcils. Senzillament, molt bona i humanitzadora d'aquells amb accent brit-posh. Una highness real a la cartellera perquè està molt més que a l'alçada dels premis que rep i podria veure. I, sobretot, real i digna. De reial, bastant menys. Aquí els mites reials són de carn i óssos. Tenen traumes i debilitats i no saben fer-se escoltar, com tants altres homes... fins que n'aprenen.

Never let me go, tant memorable com depriment

Never let me go és una d'aquelles rareses belles però depriments, que fan de la ciència ficció un dels gèneres amb aliatges més memorables quant a adaptació de novel·les a la gran pantalla. Basada en un títol original de Kazuo Ishiguro i dirigida per Mark Romanek, comença com ho fan moltes pel·lícules d'internats britànics per presentar-nos després la realitat dels nens d'Hailsham: han estat clonats per a esdevenir donants d'òrgans i, arribat el moment, morir si es requereix. O sumar el màxim nombre de donacions possibles abans de morir. És a dir, morir. Quan sigui, però de segur que a una edat no natural. Com la seva pròpia... existència. Pertany a l'estirp de ciència ficció aparentment lleu perquè solem associar "especímen" de laboratori a malles blanques d'inspiració espermatozoica. I perquè el pes recau en el triangle amorós que sostenen Carey Mulligan, Keira Knightley i Andrew Garfield, que ho fan molt bé. Per cert, si la veieu, torneu per dir-me si la Keira Knightley té un màster en papers en els quals necessita trobar el perdó o són manies meves coneixent Atonement. Brilla la Sullivan, però, i em segueixo enamorant de Garfield, a qui també hem pogut veure a The Social Network. En resum, ben dirigida i bona adaptació de guió. Però molt depriment: nascut per morir i... t'enamores? 

Una cançó biutiful per Uxbal i Marambra

Denunciar un cementiri és prou extrany, però que una pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu sigui tant dura com un diamant no ho és en absolut. La denúncia d'una senyora ofesa amb les modificacions fetes al cementiri de les Corts per a enlletgir-lo i fer-lo més sinistre per al film ha estat l'excusa. Feia massa dies que tenia pendent de parlar de Biutiful. Però és que no tenia ganes de constatar que... vinga, va: 1) és duríssima, que coneixent els seus treballs anteriors, no és pas una sorpresa, però potser estira colors més rònecs; 2) Barcelona hi té el color del sutge  i no té, afortunadament, res a veure amb la Barcelona de Vicky Cristina Barcelona d'Allen i 3) comprenc que per Javier Bardem fer d'Uxbal hagi estat un viatge emocional complicadíssim. Per cert, que lleig que surt.  Encara que per lletja, la Barcelona que ens presenta, a pesar que ningú surt de la sala qüestionant que existeixi encara que no sigui la que nosaltres vivim.

Per on seguir? Doncs, per les trames: de totes, avui, em quedo amb la d'ells dos, la d'Uxbal i la dona amb la que ha estat feliç i infeliç. És un pare abnegat i em conmou, però la trama dels nens sé que quedarà resolta. Molts éssers invisibles i sense papers reben consideració d'humans gràcies als seus negocis, però alguns dels elements de la trama amb els il·legals em resulten desgraciadament previsibles. També queda tancant, sigui com sigui. La meva conclusió és que Uxbal ho deixa quasi tot resolt; a la seva manera i amb les seves eïnes, és clar, a excepció del que podia haver estat i no acaba mai de poder ser amb ella. Ella es diu Marambra i la pell l'hi posa Maricel Álvarez, que ho fa molt bé també. Però potser hi ha coses que no es poden esmenar. Així que els deixo aquesta cançó. A ells i a tots els protagonistes d'històries no esmenables. I a González Iñárritu li guinyo l'ull: per mi no és la seva millor pel·lícula, però no és un film carent de poètica i d'això, no tothom en té.

The Tourist, teiatro made-in-hollywood

La veritat és que aquest és un post "vacuna" pels agosarats que decidiu anar a veure The Tourist a pesar de llegir-lo i de llegir crítiques que l'eleven a candidata a la pitjor pel·lícula de l'any... Voldria, doncs, humilment, advertir que The Tourist és una falsa promesa d'acció, enginy i peripècies. En resum, és això. A més, voldria advertir també al Sr. Florian Henckel von Donnersmarck, director del film, que la Sra. Angelina Jolie és prou bonica i sap omplir prou la pantalla per ella mateixa com per no haver de recórrer a trucs barats com que tothom es giri o estigui pendent d'ella quan entra als llocs. Generi expectació dirigint i no fent teiatro-made-in-hollywood,que és el que he vist. I novament, la Jolie és preciosa. Perquè me li fan aquest recollit horrorós per al gran ball de gala i per la "gala" de la peli, és a dir, la tensió prèvia al desenllaç? Vol emular el look d'Il Gattopardo, potser? De debò que ho pregunto per ignorància... perquè de favor a la Jolie, miri, no n'hi fa. I a en Deep, sí, perquè de professor de matemàtiques i turista inepte ho fa bé, havent assajat deu minuts abans de grabar i recorrent a les lliçons de teatre de l'institut. Això, que perquè tu ho vals, no t'apuntis a les promeses fallides...

Ni les cançons ni la peli no parlen de mi, sento dir

El títol prometia comptar amb la meva empatia, però em temo que Todas las canciones hablan de mí, decididament, no parla de mí. És un bon sac de referències i té un aire vintage que sí que parla dels meus amics, de mi... però queda en promesa i arriba a ser avorrida. Ho sento Jonás Trueba però un no es pot arrencar i fer un himne generacional sols perquè vol deixar petjada. El narrador no funciona en absolut, com l'estructura en capítols i les referències musicals, a pesar del títol del film, són més fallides que no pas les literàries. L'Oriol Vila fa una mica com el guió: avançant melancòlicament a trompicons. Ho deu fer el guió, que em sembla que arriba un moment que perd el fil. Molt més segura es veu Bárbara Lennie. Molt bonica, a més. I molt desaprofitat l'amic Peter Pan, interpretat pel Bruno Bergonzini. Em va sobrar el cameo de l'oncle David també. I bé, al web he trobat que tenen una llista a l'Spotify. Féu click damunt la paraula màgica: todaslascancioneshablandemí Probablement no passarà res després de sentir a Antonio Vega. Just al ritme de la pel·lícula. O el mateix que passa quan canvies d'any...

Mira'm i plora: sóc una pel·lícula sensible

Hi ha pel·lícules que se saben sensibles. Els directors d'actrius són proclius a fer-ne, d'aquestes, i el dia que se'ls en va la mà, fan pel·lícules que se saben tant sensibles que més que embriagar, embafen. Com el cotó de sucre, vaja, que al principi fa il·lusió, però després no saps què fer-ne i, al damunt, no et pots ni posar les mans a la butxaca. És el que li passa, en la meva opinió a Mother & Child, de Rodrigo García. No voldria ser injusta amb Annette Benning, Naomi Watts ni Kerry Washington perquè estan fantàstiques, però la pel·lícula té una tendresa... això, embafadora. El dolor també pot aclaparar la relació entre mares i fills que, no ho oblidem, comença així, amb dolors del part. I també és veritat  que qualsevol cosa que fan les mares pels seus fills és gran per aquest do meravellós de portar al món. Així que sí, hi ha una bona dosi de poesia i una bona dosi de cruesa en tot això. Però explicar-ho tot amb un to sentit sols t'acosta a Magnòlies d'Acer i desmereix unes interpretacions que honestament no necessiten efectes que multipliquin els seus gests ni les seves insatisfaccions. Resum: director d'actrius en bona forma a jutjar pel que fan les "noies García" del film que m'agradaria que es despentinés una mica més i deixés que les coses imperfectes apareguessin com el que són, més naturalment. 

Quan la vena et cau dels ulls abans del final

Molt guapa, com a El orfanato, i tant tensa com si estigués... protagonitzant un psicothriller. Una altra vegada. Belén Rueda ho fa molt bé presentant-nos un personatge angoixat, desesperat i al límit, que lluita, lluita i lluita per sortir d'una espiral d'intriga inexplicable. Però Los ojos de Julia és potser una pel·lícula que peca de voler ser massa coses i acabar per no resoldre'n cap al 100%. Molts ingredients, poca emulsió i abús del pebre, que és un ingredient que cal mesurar. Empatx d'espant, en aquest cas, que acaba per no sorprendre. El guió de Guillem Morales i Oriol Paulo comença molt bé però es perd intentant lligar-se. Això no vol dir, però, que no valgui la pena de veure-la: té ecos d'algun dels grans films de Hitchcock i moltes ganes de ser. I això li dóna entitat. Això i el fet que algunes trames siguin previsibles i d'altres no tant. Un salt important des de El habitante incierto (2005) i la seguretat que El hombre hueco (2011) compta ja amb una futura espectadora.

Alguna Erica Albright a la teva vida?

Si el cotó no enganya, tampoc ho fa la promoció de The Social Network, de David Fincher. Mark Zuckerberg és un nerd sense massa habilitats socials que crea la xarxa més popular everseen, overseas i mai overrated. A més d'un guió ple de buzzwords, es tracta d'un guió encertat i un metratge perfectament comercial i professional i no per això previsible (a pesar que la història és coneguda) ni vulgar. Això: que està bé. 7 sobre 10 al meu filmaffinity. I a banda de com n'és de cert que no fas més de 500 milions d'amics sense haver fet abans uns quants enemics, vaig estar rumiant una bona estona que probablement tots hem tractat incorrectament algú. És molt probable que haguem estat injustos amb algú. Fins i tot cruels. I que aquest algú ens hagi descobert essent-ho. I que això ens hagi fet adonar de com n'estàvem equivocats, però també probablement en aquell moment les ferides eren prou profundes com perquè no ens perdonessin ràpidament. La diferència és que nosaltres no afegirem la nostra Erica Albright de l'institut o la carrera al Facebook. Tindrem... prou vergonya. Mark Zuckerberg, al menys a la ficció, no en va tenir. Però què es pot esperar d'algú que té 500 milions d'amics? Vergonya, suposo que no, encara que Zuckerberg no queda com un tirà desvergonyit sino com un jove apassionat que aconsegueix un èxit que no espera - o almenys en aquestes dimensions - i perd algunes coses pel camí. I algunes, fan més pupa que d'altres... Per cert, fantàstic el Jesse Eisenberg. Bon càsting. L'afegiré al meu feis.

Comiats bells, violoncels i harmonia -i ironia- japonesa

Els drames sobre les segones oportunitats, sempre que no siguin lacrimògens, solen agradar-me. Suposo que el meu convenciment que tothom té dret a equivocar-se i a reprendre un camí cap a la felicitat és tant profund que empatitzo ràpidament amb personatges que necessiten refer alguna cosa. Departures, la guanyadora de l'Òscar a millor pel·lícula estragera 2009, és més que això. És un guió sensat sobre la mort, sobre com dir adéu, sobre com posar el millor d'un mateix en el que es fa, sigui el que sigui, i sobre els llocs on rau la bellesa. Yojiro Takita va saber, a més, embolcallar-ho d'una certa ironia. Almenys, la lectura occidental d'alguns moments és irònica. Deixo sota aquestes línies el que menys em va agradar, per ser una miqueta fàcil, als meus ulls i la meva oïda: la banda sonora podria explotar menys els colors dolços del cello i presentar un sabor una mica més agre, com el del camí personal que emprèn el protagonista. Però és clar, no tinc clar que això fos massa harmònic i això el film ho té clar: la bellesa dels rituals que envolten la mort són la cerca eterna de l'harmonia... O potser m'ho va semblar a mi. Com també ara em sembla que les segones oportunitats són el pas previ a la renovació de l'harmonia. Visca les segones oportunitats, oi?

Submarins que volen surar

No reconèixer que Submarino és tremedista seria com fer anar un submarí fora de l'aigua, però el seu tremendisme és intel·ligent i no té res de ploraner. El to que Thomas Vinterberg ens planteja amb aquest film és una porta oberta per escapar de la tragèdia via expiació. L'originalitat rau en humanitzar i vestir de realitat la duresa del que envolta l'alcohol, les drogues, la manca d'horitzons i, en general, desvestir-la dels tòpics propis del Bronx - o del que el cinema ens ha dit que passava als barris deprimits i en determinats entorns socials-. Submarino és una hipèrbole explicada amb una mena d'espontaneïtat, una fluïdesa tràgica que ens recorda que el desastre es pot fer cert al nostre voltant però també que no és irreversible i que cal buscar la sortida perquè existeix. Com els submarins, que cansats de la foscor del fons marí, sempre poden aprendre a surar. Si bé el treball dels actors és lloable, especialment el del robust Jakob Cedergren, crec que la banda sonora, a càrrec de Kristian Eidnes Andersen, mereix una distinció especial. Encertada és poc: hi ha algun moment en què les orelles se separen de la pantalla i tot.

Dones d'Egipte i dones del món

Alguns cromes delaten que és feta amb recursos limitats, però la fotografia intel·ligent i la intensitat de les històries fan de Femmes du Caire un film digne i recomanable. La fotografia, deia, és clau per a treure partit d'una història feta d'històries on la retratista, Hebba, periodista de prime-time interpretada per la enèrgica Mona Zaki, esdevé pintor retratat: ella acabarà essent la seva primícia. Inicialment, el fil argumental de Hebba, que es pregunta com atendre el seu deure professional i respondre al mateix temps a la demanda del seu marit d'afluixar el seu to crític amb el govern, no em va interessar massa encara que, es va produir tot un gir argumental, coincidint amb el gir al seu plató. Sorprèn com Yousry Nasrallah ha sabut aprofitar el llenguatge televisiu al qual estem habituats .-per sort i per desgràcia- per apropar-nos més els personatges: a força de plans curts bellament televisius, escorços propis del clàssic pregunta-resposta i evidents, suades i contextualitzades realitzacions a tres càmeres. Cadascuna de les dones que passen pel plató de Hebba explica a la seva manera com la societat la va condemar i com s'hi ha rebel·lat. I cadascuna d'elles desprèn una vibració diferent però molt autèntica i verídica. Les seves vivències retraten un país on a pesar de la paulatina modernització, la societat segueix essent molt conservadora, molt patriarcal i una jutgessa molt implacable. Dit així, un país com molts d'altres, oi? Amb les mirades magnètiques, però, de les seves protagonistes egípcies retratades sota una mirada pornogràficament mediàtica.

Ni sempre benvinguts, ni sempre ben trobats

Fa unes nits, passejava pels voltants de casa els pares, negra nit, però veient-hi ben clar. Hi havia alguna cosa que corria pel terra, fent cercles al voltant d'una farola, ensumant el terra. Un eriçó! Ben bonic i ben cec: cada vegada repetia recorregut i ensopegada contra el llum del carrer. Explicat és mig còmic però aplicat a la vida real és alguna cosa bastant pitjor. Sobretot des del punt de vista del que ensopega.

Després d'un dia horitzontal, d'aquells on vas enllaçant coses planerament, pensava en horitzons. En com apareixen i com els perseguim. O com els abandonem al seu destí. Poden, un cop abandonats, passar a ser d'algú altre? Welcome, la pel·lícula de Philip Lioret en la que Vincent Lindon ensenya a nedar un immigrant il·legal kurd amb el ferm propòsit de creuar el Canal per arribar al Regne Unit, parla d'això: dels horitzons que un persegueix, els que abandona, però també de la possibilitat de recuperar-los abans no sigui massa tard. Ho fa amb un realisme cínicament conmovedor: te n'adones de com n'estem d'impermeabilitzats als somnis dels altres, d'aquesta gent que arrisca la seva vida a tot o res per assolir un horitzó. Calais és un cementiri d'horitzons i  el personatge de Firat Ayverdi s'hi rebel·la: vol arribar a Anglaterra i tornar a veure la noia que estima i casar-s'hi. Al voltant del seu, planegen la resta d'horitzons dels personatges.

A pesar de l'impermeable, però, Welcome no deixa indiferent. En tot cas, deixa tocat a causa de la consciència que prens de la indumentària que has incorporat i arrossegues... El guió és d'engranatge emocional creixent i gens fàcil. El sostenen bones interpretacions i una fotografia de retransmissió de la vida. Costa, al principi, veure l'home que hi ha al darrera del pectorals i les revistes de paper cuixé - Lindon encara apareix a Hola com l'ex etern de Carolina, la de Mònaco-. Després, en canvi, te n'adones que aquesta falta d'encaix que sents com espectador, li va bé i tot al personatge. Tant com trobar-se un immigrant kurd de disset anys és cabdal per a aquest monitor de natació de Calais per aprendre que com que els horitzons no sempre et donen la benvinguda, no està de més de sortir-los al pas. O de tornar-los a posar l'ham. Sigui com sigui, Calais és un cementiri d'horitzons i el cel gris que obliga a apaisar-se la línia blava del Canal, dóna fe que perseguir-los no és necessàriament fàcil.

Una comèdia de més amunt

No sóc de les que posen l'ànima a la cuina. No ho detesto, però tinc la fortuna que hi ha qui ho fa per mi. I, de fet, ara que hi penso, no sé massa on la poso. La porto posada, a tot això? Mentre jugo a perseguir-me la cua, us diré que Fatih Akin és un paio que m'agrada, que em va deixar ben present Contra la pared, per exemple, i que em sembla un bon professional: posa l'ànima en el que fa i fa el que li agrada. N'estic segura. Però Soul Kitchen, que no em sembla malament, tampoc em sembla la seva millor pel·lícula. Em sembla -m'ho sembla, afirmatiu- que no deixa espai per massa sorpreses. La trobo una mica previsible -que vol dir que m'ho sembla- encara que sense ser un bodrio ni molt menys i, l'humor que em presenta, no és massa mordaç. Però és feta per un professional, un mestre cuiner que sap el que fa i hi posa la seva porció d'ànima. Com el tú cueces o enriqueces, vaja.  Per això, a pesar de no semblar-me el millor que he vist d'Akin, no em vaig avorrir i em va semblar -one more time- infinitament millor que moltes bestieses amb segell de gran productora que passen menys desapercebudes sota la mateixa etiqueta de comèdia, però amb gags realment fàcils i, prou sovint, basats en escatologia que no cal per res del món de repetir. Potser aquest és el problema: és la comèdia un gènere del que has d'esperar riure com un beneït o sols és una manera de dir que no et vol fer bramar? Soul Kitchen no és un drama, ni un melo -a mig camí del drama- ni  una comèdia de tip de riure. Però, que ho pretenia? Una comèdia.... a l'europea del nord?

Profeta, sí, i no un de qualsevol

Si la història continués, probablement el veuríem caure, destronat com qualsevol líder que s'imposa amb jocs intrincats. Arrossegant-se com una serp... I és que la història, no ho sé pas, però el cinema sí que els sol passar factura als líders que s'enfilen amb artimanyes. Pensem en les intrigues del Senat de la Roma clàssica; els cortesans manipuladors que quasi enganyen reis de reis... Malik el Djebena no té res a veure amb ells excepte pel fet que esdevé un supervivent visionari. Al principi, més que miop, és hipermetròpic: no veu massa més enllà que la seva por. Però després comença a superar qualsevol dificultat de visió: primer, per mera supervivència i, després, per negoci i poder. El líder es creix. Diuen que cadascú és fill de la seva realitat i que aquesta li dóna eïnes per a sobreviure... Les que Malik rep a l'ambient asfixiant de la presó són injeccions de visió d'escapatòria, suposo. Comprenc els paral·lelismes que alguns crítics fan amb The Godfather. Suposo que és bastant inevitable perquè es tracta de la construcció d'un líder de màfies, encara que l'afany d'Un prophete és el de ser molt realista i la seva tendència a la monotonia de la llum, de color, etc. es trenca sols amb la presència del fantasma que perseguirà Malik la resta de la seva vida - almenys fins que perdi tot escrúpol i necessitat d'autoperdó - i una banda sonora memorable, no per la seva grandiloqüència, com a la peli de Ford Coppola, sino per la seva capacitat de sorpresa i la seva actitud gramatical innegable en el decurs de la història... Segons quina cançó obre el nou trànsit de Malik, intueixes un punt i coma. D'altres, un punt i apart. El final és una barreja de punts suspensius i exclamacions. I el somriure de Malik, darrera del bigotet del nou milhomes en què s'ha convertit, tot un interrogant: fins quan, Malik? Fins quan? Indispensable per als amants del naixement del líder i els amants dels intrincats guions de pel·lícules sobre la màfia.Un must per als iconoclastes dels tòpics de les categories anteriors.

Si no et quedés res del què prescindir

Les raons per les que vaig caure en l'embruix de The Road són semblants a les que em van hipnotitzar a Moon i les mateixes que em van mantenir enganxada a la cadira i emocionar a District 9. Pertanyen a una estirp de ciència ficció que es presenta embolcallada de realitat. Fugint intencionadament del maquillatge o bé utilitzant-lo en d'altres direccions. El que circula sobre The Road -que és molt crua i sense anestèsia de cap mena- és absolutament cert. No sé si és fidel a la novel·la de Cormac McCarthy. No l'he llegida. Però sé que les interpretacions de Viggo Mortensen (pare) i Kodi Smit-McPhee (fill) són superiors -i que el nen és un encert de càsting perquè sembla fill natural de Charlize Theron (mare)-. Sé que la fotografia té moments en què senzillament és molt impressionant. I els efectes. I els núvols i el món que s'acaba. I que té el to adequat: el drama no és l'apocalipsi, sino plantejar-se com qualsevol humà de què es pot prescindir quan ja s'ha prescindit de tot excepte de l'amor. El director ens ho planta davant sense fer-nos vessar llàgrimes, apel·lant a la disquisició: series capaç de prescindir de l'amor o seria l'únic que et mantindria dret? Potser això s'ho pregunten els protagonistes de totes tres pel·lícules perquè tots lluiten pel que creuen que és just i defensant uns valors que han entrat en crisi. Tots tenen una quimera, un anhel. I encara rumiant una mica més, també a tots tres films els diners han deixat de tenir valor real: a District 9 un "home" esdevé el màxim valor del planeta i a Moon, el que compta és jugar-s'ho tot per guanyar una oportunitat. Sigui com sigui, la carretera de The Road és adusta, no és fàcil de fer i el cervell i el cor es van reenviant preguntes i alliberant respostes, a la velocitat que un pare i un fill cerquen la costa en un futur no tan llunyà i en un món que es vol acabar.

A la llum de la lluna s'hi pot veure clar

Moon és una pel·lícula generosa. Ciència-ficció essencial i hipnòtica, creativa i amb recursos senzills. Opulent de color gris i color blanc. I també ho és perquè dels qui tradicionalment no esperes que tinguin somnis, acaben per suscriure una oda a l'esperança i es llancen, si convé al buit, per tal de moldejar els destins. I no és per menys, perquè el tiny de l'atmosfera de la pel·lícula, una mena de llaçada omnipresent i pesant, és fet d'essència de desassossec. Que una pel·lícula que transcorre a la lluna no compti pràcticament amb efectes especials la fa guanyar probablement en versemblança -i en coherència amb el seu pressupost-. Però també el fet que la història no sigui feta de superfícies llises, sino d'ànimes que no es volen deixar rebregar i que volen escollir els seus destins. Al principi, comences a pensar si no estàs al davant d'una història tipus The Machinist, feta de paranoia i de jocs de miralls de la ment però després t'adones que no, que el que s'està descobrint és una història sobre l'esperança, sobre com les persones obrim els ulls de cop, en determinats moments i agafem el timó de les nostres vides. I això ocorre a la Terra i a la Lluna. Una illa tal vegada també hauria funcionat. Sols punts aïllats i amb pell enigmàtica són els indrets adequats per a fer esclatar aquest tipus d'al·lucinacions...

L'efecte atronador després d'After

El problema d'anar a veure After és com et quedes after, perquè l'efecte és atronador. Se te queda un mal cuerpo amb tanta borratxera de soletat... Tres amics poden viure la mateixa nit, passant-la junts, de tres maneres diferents i, a més, estar realment sols tot i estar acompanyats. No és que sigui plausible: és el que passa posant-los en la mateixa coordenada espai-temps.

Els excessos sols els ajuden a fer un viatge peterpanesc i no s'emporten el seu desassossec,  ni fan desaparèixer la seva insatisfacció. La soletat i la frustració són molt, massa poderoses. L'estructura de la pel·lícula, revisitant la mateixa nit amb tres mirades diferents, ajuda a hiperbolitzar la mescla de sexe, alcohol i drogues. També la banda sonora reforça l'estructura. I sobre els actors, no em sorpren el més mínim que, com expliquen a aquesta entrevista, els quedés un sabor de ressaca de dolor terrible en acabar el rodatge. Estan fabulosos. Per cert, espero que Blanca Romero pugui deixar de justificant per ser... guapa? Hi surt preciosa i molt sexy, efectivament. Però necessita, com els altres personatges, un cor nou... o fer un reset de les històries amb les que es fa mal...

Clàssic immediat

Fa olor de películon. Perquè ho és! I amb un flascó del qual l'únic que no m'agradava era l'etiqueta. No, no m'agradava el cartell... però sí el director. I no sols no em va decebre: es va superar. Un perfum exquisit. Em va emocionar encara més que amb El hijo de la novia: guió impecable, ni un minut de més i diàlegs brillants; to i fotografia perfectament encaixats; interpretacions superlatives... Surts de la sala sentint que s'han remogut moltes coses. Quan ha de ser dura és dura, però quan vol, et fa riure i, quan vol, t'omple d'esperança. Perquè és cert que els ulls amaguen secrets. Perquè és cert que la justícia pot ser molt subjectiva de tant objectiva que vol ser. Perquè quan s'encenen els llums, odies un assassí -molt enllà de sols detestar-lo- i empatitzes amb la passivitat d'algú que ha estat incapaç de passar en 25 anys. I, sobretot, perquè surts preguntant-te quanta gent no haurà confessat mai els seus sentiments... Per a quants deu ser el secret dels seus ulls.

Fasten Your Seatbelts...

"(...) Both Eve White and Eve Black can't stand her husband, who's always threatening to beat her up. Then she develops a third personality, Jane. Jane seems sane. She gets a handsome boyfriend who looks like Rock Hudson. By the end of the movie, Jane reigns. And the two Eves "die". Jane presumably enjoys sex with the Rock look-alike.

Camille felt such envy for Joanne Woodward. What a wonderful part - to be able to make those transformations from one character to the next (...)"

**Are you in the mood? by Stephanie Lehmann