Cansada de sentir-me

Doncs això, que el Sita's Place, el Com si em sentissis, la meva barraqueta de columnes de codi, s'acaba. M'he cansat de sentir-me :) Quan era petita, tenia un maletí on desava els meus tresors. Alguna cosa així com la manta de Charlie Brown. Durant quasi tres anys m'he dedicat a endreçar coses que m'agradaven a aquest bloc. Però el maletí ja està ple, així que emprenc un altre viatge.

Entre moltes coses, em queda al tinter:

** parlar de Wendolin Kramer, la darrera novel·la de l'autora de Bienvenidos a Welcome
** reconèixer que encara no sé qui és John Boy, però que encara estic fascinada per la seva mirada universal d'abast personal... i que com tots els rarets, aniria als seus concerts, crec
** un grapat de pensaments des de darrera les finestres dels autobusos, els seients del metro, al volant...
** i les moltes cançons que se'm podria enxampar cantant. I això inclou, sí, les de la infantesa: : què tal si lletrejo... MISSISSIPI!Gràcies per haver-me escoltat o per fer-ho encara que sigui ara. Bon viatge :)

And she spoke words that would melt in your hands

And she spoke words of wisdom

To the basement people, to the basement

Many surprises await you

In the basement people, in the basement

Rainmaker call: I am reeling in the wrong days...

"It really took a tall one to see it.
Two to believe it.
Three to just get in the way."

Dilly, by Band of Horses

** Thank you Dancing architect

Band of Horses "Dilly" Music Video from Adam Richards on Vimeo.

Lang Lang, el virtuosisme i la sopa de sobre

Tornava a casa pensant que tenir voluntat de fer coses, especialment quan s'està cansat, també té quelcom de virtuós. El virtuosisme deu tenir una dosi de talent, però més encara de perseverança. Lang Lang assajava més de sis hores diàries essent encara un marrec. Avui està considerat un virtuós insuperable. 

A tot això, quan he arribat tard a casa després d'anar a una classe -a la qual insisteixo en anar a pesar de no tenir quasi temps per estudiar- i trobar-me el sopar per fer i molt poques ganes de fer-ne al pot de l'energia, m'he dit que totes les mares i pares del món que fan cada dia el sopar als seus fills són virtuosos. No sempre es té el talent de ser pare o mare, però la perseverança fent el sopar sols pot portar a un elevat percentatge de virtuosisme. La meva mare ho sap: m'ha trucat mentre em preparava una sopa de sobre.

Cançons i records un tant per cent idealitzats

No en tinc dubte: quan vull pensar en algú concret, apareixen les primeres frases de Samson de Regina Spektor, però la lletra d'Us cada vegada em fa somiar més... De l'I loved you first , començo a somriure pensant que they made a statue of us. I em descobreixo feliç immersa en els meus pensaments i no vull que la cançó acabi. Ni el pensament. Ni el sentiment... I li dic al record que sols accepto una miqueta d'idealització a canvi de la garantia que no se'm traspaper-hi. Però la cançó s'acaba. I aleshores he d'obrir els ulls i em responc, que en tot cas, millor m'ho munto per viure-ho, que així indexaré records més frescos. Per tornar a escoltar que I loved you first, descobrir-me somrient i negociant amb records un tant per cert idealitzats.

Li dedico un moment en què no em cal res més

No és estiu però jo tinc moltes ganes d'aquesta cançó pero sobretot d'aquest vídeo. El trobo sobradament inspirador. Li dedico. Tu que em llegeixes... li dediques també a qui li vulguis dedicar? I el deixo aquí per a tot els somiares - somiadors que somien desperts- amb ganes de concentrar-se en algú i en la frugalitat dels bons moments de debò. Els moments en què poques coses calen. Moments en què, sobretot, no et cal res més.

Un ullal a banda i banda i un somriure de bandera

D'aquí unes horetes veuré un dels meus tresors més preuats: un gran amic que vull que em digui que és feliç i que ho comparteixi amb mi. Porto tota la setmana prometent-me-les felices. I això que m'ha avisat que a la seva ciutat actual hi farà molt de fred. No m'espanta gens. Ell d'això en diu "fer ganes". Me'n fa moltes ganes. Qui té un amic té un tresor. Potser perquè he tingut aquesta llum tota la setmana, al metro, que té una estranya llum opaca que fa la pell grisa -sobretot amb la son del matí i a darrera hora de la tarda-- hi he vist coses que m'han agradat, m'han fet somriure i m'han il·luminat el pensament. Dimarts, dos germans, origen amerindi, cares rodones com pans de quilo i posa que de 5 o 6 anys un i un parell l'altre, jugaven a estirar-se agafant-se pel coll del jersei i les samarretes, amb el més petit encara al cotxet. La sorpresa ve quan el més gran obre la boca: pam! Dos ullals i prou i sols una geniva rosa per davantera!

Avui, he deixat seure primer a un senyor posat i polit que amb un cabell blanc impecable semblava tenir alguna cosa més que 70 anys. De cop s'ha tret un mòbil de la butxaca... un iPhone. Ha començat a toquetejar. M'ha semblat màgic i he abaixat el cap per a que no semblés que el mirava, però em moria de ganes de saber què estava buscant.

Quan he arribat a casa, cansadíssima i incapaç de fer el que hauria de fer, una noia amb la que vaig compartir 80 jocs d'infantesa i algunes corredisses entremaliades, ha penjat aquest clip al meu mur del Facebook. Ja li he dit: vull trobar-la aviat a una Sunny Road. Ella m'ha contestat que segur que sí i que... no digui que no, que la prota del vídeo, se m'assembla prou. Doncs... sí, prou. Me'n vaig a dormir amb un somriure :) Pensant en ella, en com et veuen els altres, com et recorden. I com n'és de genial haver-te sentit il·luminat.

Escabetx de pensaments, estonetes i alegria confitada

Encara que faci dies que no escric, no ha estat perquè no hagi trobat petxinetes pel camí. De fet, la feina és no oblidar-les i tornar a deixar-les a la sorra per a que, els qui volen, trobin el meu camí!

Ingredients que no vull oblidar:

1. Pensaments: tornar a casa quan no t'ha fet mai nosa marxar és alguna cosa així com no tornar. O tal vegada com no marxar mai del tot. I em passa sempre que me'n vaig per feina. I quasi sempre que descobreixo algun indret nou, el meu caparró jutja ràpidament que hi podria viure. És que no tinc Ítaca? Que no estic feta per ser Penèlope ho tenia clar des del principi, afortunadament... Com que a Ulisses el feien nàufrag i barbut, suposo que tampoc m'interessa.

2. Estonetes: una companyia infatigable -a l'Spotify i al sistema d'entreteniment de l'avió- ha estat We are born (2010) de l'australiana Sia, @siamusic, que em fa riure, ballar i ploure (que no és plorar, sino ploure per dins i en silenci, purificant i fent netes les parets que m'emmagatzemen).

3. Alegria confitada: darrerament estic romàntica. Crec que Ni d'Eva ni d'Adam, d'Amelie Nothomb en té la culpa. Em va remoure coses que crec comprendre. Gràcies a la Noemí, blocaire que va de cara i es diu Noemí i un català que es dedicava al barcelonamaking però que aquests dies és a Taipei i també fa coses, que me'l van recomanar, ja l'he deixat a dos dels meus angelets. Heus ací un bocinet per a emulsionar la meva recepta d'avui:

"(...) Al parecer, huir es poco glorioso. Lástima, porque es muy agradable. La huida proporciona la más formidable sensación de libertad que se pueda experimentar. Te sientes más libre huyendo que si no tienes nada de lo que huir. El fugitivo tiene los músculos de las piernas en trance, la piel temblorosa, las fosas nasales palpitantes, los ojos abiertos.
(...) Uno debería tener siempre algo de lo que huir, para cultivar esa maravillosa posibilidad. De hecho, siempre hay algo de lo que huir. Aunque sólo sea de uno mismo."

La veritat és que jo penso com l'autora continua poques línies més avall: tinc la sort que m'agraden tantes coses que sempre puc fugir de mi mateixa i seguir essent la buscadora incansable que sóc. Em fa feliç això de confitar les coses que m'agraden. Com el qui confita les seves dosis d'alegria. I els violins, encara que tinguin alguna cosa trista dins, em fan feliç, molt feliç. Aquests són una altra petxineta que donen regust a l'escabetx. M'ajuden a saltironejar pel trànsit de la Diagonal o passejar per Reina Elisenda a darrera hora de la tarda... A fugir de mi. A marxar a algun lloc sense marxar. I a sentir-me bé encara que no tingui Ítaca.

Ballarins per a aquest diumenge?

Porto tot el matí amb música fent-li la gara-gara al meu cor. Jo ara faré la gara-gara al sol i a l'aigua, mentre espero poder fer la gara-gara a un bon dinar una mica després. En conjunt, un diumenge al migdia amb banda sonora escollida i moltes pestanyes obertes al navegador. Tant és així, que aquesta cançó de Feist sonava a l'Spotify i al Youtube al mateix temps. I m'ha agradat la duplicitat. Molt. Tant que ara improvisaria la meva coreografia a la piscina. On són els ballarins?

Blue day, blue mood... This is all, folks!

Blue lips, 
blue veins, 
blue, the color of the planet
from far, far away. 


Té raó Regina Spektor quan diu que blue is the most human color?
En tot això pensava mentre m'adonava que fa dies que no revisava el món que comparteix @Astro_Soichi des de... l'aire? Els núvols? L'espai on el cel deixa de ser cel i ser blau? Blue lips, blue veins, blue, the color of the planet from far, far away...

Gent

Dimarts em vaig aixecar de la cadira, vaig caminar fins a un altre edifici, vaig entrar a una sala amb sis persones al voltant d'una taula i vaig executar  una funció perfecta. L'endemà m'ho van confirmar: el meu discurs va ser clarificador a pesar de la meva absència. Així, absent, vaig caminar carrer avall, amb ulleres fosques i posat indiscutibles. Més tard, asseguda al metro, agafaba la bossa ordenadament, tancant-la amb una mà paral·lela a l'altra, mentre la deixava reposar lleugerament, ben dreta, a la meva falda.  Escoltava You and I i no necessitava més companyia. En tenia, a pesar de tot.
- Pablo, Pablo!
Al meu costat, un noi ros volia avisar un amic que havia quedat un seient lliure. Es va aixecar vigilant que ningú li ocupés els seients. Em va recordar un porter esguardant els davanters. Quan l'altre va venir, li va explicar que li havien pres la cartera i que s'havia passat el dia fent papers i gestions. En Pablo tenia els cabells més llargs que jo i ben negres, era d'origen amerindi i reia cada gràcia del noi ros. Jo premia Rewind mirant de tornar a estar sola. Sols amb You and I, que té una tornada que a vegades diu "Me and you". Aleshores totes les mirades es van posar en un home gran amb problemes de salut evidents i una col·lecció de llànties passades per la rentadora. Havia mirat de fer-la neta però, malgrat tot, era plena d'aurèoles. Me'n vaig adonar quan va asseure's al meu costat com també vaig sentir muntegades d'ulls clavats al meu damunt. Devien pensar que m'ho faria venir bé per marxar. Però no m'ho vaig fer venir bé fins que vaig voler baixar. O pràcticament. No vaig passar cap ànsia perquè era un senyor a qui algú havia començat a cuidar. Era evident que algú en tenia cura, encara que no li hagués près el timó al 100%. Algú se'n preocupava. I es podia ser al seu costat i seguir sola. Rewind, vaig dir mentre premia el botó verd de la porta. I després de tot, ganes de ser amb algú, de passejar. De Me and You. Vaig recordar aquesta foto. I moments en què tres són multitud.

Insòlit i... màgic?

Veure nevar des de la finestra de casa, ha estat insòlit. No és la primera nevada que veig a Barcelona, però la primera no la recordo. Crec que va quedar força eclipsada. Va ser fa molts anys, una nit de Reis. Heus aquí... Tenia sols 6 anyets i era la més petitona, sempre ho he estat, de tota la colla. Era a Barcelona per jugar amb els meus amics i veure la Cavalcada dels Reis... I em vaig haver de quedar a dormir. Però els Reis van passar igualment! I com que sabien que després m'ho havia d'emportar tot a Palau, algunes coses ja me les van deixar a casa, a Palau. És que per alguna cosa són savis. I algunes ocasions ben insòlites... i màgiques ;-)

** He fet la foto cap a les quatre de la tarda. Més tard, hi havia molt més gruix 

Com un record que no es desa

Com un record que no es desa o una flor que no sap perquè s'ha d'obrir. Com el bagul foradat; una maleta que no viatja o una fotografia sense moment. Pensa'm i els petons es farien llavis i viuria arraulida en aquest pensament. Pensa'm i em faries. Porta'm un segon amb tu i jo seria de debò i, feta de veritat, les nits tindrien sostre, els espants serien crit i la vida seria més vida. Però com les cisternes mig plenes i mig buides; les roses marcides, la neu desfeta i els rius sense torrents, si empasso que no em penses, sóc tant buida com un calaix el dia de bogada i imploro això, un pensament. Sol i trist: sols un pensament. El vull tant com la làmpara demana corrent. Com un record que vol desar-se o el fotograma reclama el seu moviment. Com les flors obertes volen tancar-se. Com els ocells no volen planejar contracorrent.

Qui diu Yellowstone, diu Copperstone

Aquest és un altre post somiat... i també ve amb ressaca, pero, aquesta vegada, de conducció i de fatiga de tormell dret (expressió que defineix les cues amb el cotxe). M'ho he passat bé conduint pero crec que ens hem empassat bona part del programa d'obra pública de l'era Obama: Putting America to Work és un fet i en dono fe, Europa. Pero també ve amb ressaca d'emmeravellament i de reflexes: el del sol potent de muntanya sobre l'aigua, les fulles, els guéisers... La "Pedra Groga" ha estat una sorpresa de les seves propies dimensions: molt espectacular i amb més magia que tres Disneys junts :-) Veient els guéisers i enamorant-me dels seus colors, pensava que talment també l'haguessin pogut anomenar Copperstone o Saltystone o whateverstone perque un sol color no li fa justícia. Cada racó és una postal certa, impecable i et converteixes en un descobridor infatigable sense prou memoria visual ni prou sentits per disfrutar-ho tot.

Ja hem professionalitzat el sistema picnic de manera que un atac de yogis sigui unlikely. Cada vegada que sentim les advertencies contra els óssos, recordem Alaska... Denali ha vingut a la nostra memoria perque també és un parc formidable. Pero no el pots viure de la mateixa manera... I per aixo no hipnotitza igual, encara que desperta la imaginació si t'orienten adequadament i tornen música el que els ulls no arriben a veure ni el nas a respirar. El llac Jackson, un mar autentic en el bellmig del parc, estava molt picat i no ens ha deixat passejar-nos en kayak. Sí que ha seguit posant, punt i final, no obstant, a les aigues calentes que escapen dels inferns gueiserians. Veure les llengues d'aigua acostar-se al mar a West Thumb ha estat un espectacle natural. Els guéisers es mereixen que la meva tarja SDHC es comenci a portar bé amb l'ordinador, de manera, que abandono el tema... Em quedo, de nou, amb tots els reflexes que m'emporto, amb la pau que trobo i amb el Sr. Bisó que se m'ha acostat mentre conduia. Li dedicaré també un retall de tornada... Ha estat un cavaller i m'ha deixat passar. Cau la nit i amb ella els meus ulls a West Yellowstone, a l'estat de Montana.

Als meus bracos, osset...

Aquest és un post somiat (penjat després de ser escrit a causa de la manca absoluta de cobertura). És un post banyat amb una mica de vi de California i un sopar de primera amb el sol amagant-se darrera dels Tetons, retallats i enganxats a l'horitzó, entre el cel rosat i la plana verda, amb el llac Jackson atrevint-se a enmirallar-los al seu davant. Vam quedar a Rawlins, oi?Doncs, quan en vam sortir, vam presentar-nos a Rock Springs, un indret miner on sols a mi se'm podia acudir de preguntar pel downtown per a que em responguessin que ja hi era... Pero després, milles amunt, vam viure un preludi fantastic travessant el Sublette's County i, sobretot, dinant davant del llac Fremont. La nit a Jackson Hole no dóna peu a res per comentar més enlla de les fabuloses galeries d'art per a cases de muntanya que s'hi troba. N'hauria despenjat algun d'un nou talent california i l'hauria convidat a alguna cosa més que pernoctar a casa. Pero la veritat és que no portava, en aquell moment, $40.000 dolars a sobre. Com a mínim, pero, s'han esforcat en fer que cada facana recuperi un sentit "pioneer". El resultat és al meu parer, discret. Més que eclectic, eixordant.

El crit d'acció, pero, ha arribat ja dins el parc dels Tetons quan hem fet senderisme al voltant del Jenny Lake. Travessant el llac, descobrint cascades amagades a l'ull i caminant sobre pedres i arbres altíssims, més que espigats, hem arribat al Cascade Canyon, on per primera vegada en tot el dia hem vist els Tetons completament descocats, sense núvols que servissin d'amagatall a la seva nuesa desafiant i harmoniosa. Baixant ens ha saludat un cervol jove i, dinant, ens han vingut a veure alguns esquirols una mica interessats. La campanada ha estat, no obstant, quan una cria d'ós negre se'ns ha creuat i hem hagut de parar per a que passés. La mare no ha aparegut... Suposo que és millor així, essent tant aprop, pero l'ós ha despertat aquell instint de voler agafar-lo a coll... Ai, reminiscencies de Jacky i Nuca... I als voltants del llac Jackson, hem descobert les llúdrigues, més reflexos imperterrits sobre l'aigua i el sopar deliciós. El filet de ren només pot servir-se poc fet. Qualsevol de les carns d'aquí, diuen, ha d'estar poc feta. Queda pendent l'hamburguesa de búfal. Per fer-hi lloc, caldra fer bici, kayak i més senderisme. Un plaer, val a dir. Ara tanco la llum i me'n vaig a somiar. O a seguir somiant posts, qui sap.

Deixant enrrere les Rocky, picant l'ullet al Bubu

Malauradament, no puc fer un post m'es gr{afic -pictures pr[opies- i amb els accents que corresponen per temes t[ecnics. Aix'i, l-ap[ostrof ser[a l-accent tancat, el "cortxete" ([), l-obert i el gui'o mig, l-ap[ostrof. Queda clar? Doncs, sense accents... pero -oh, my God!- en catala:

* L'arribada a Denver va ser estoica. La connexio Chicago-Denver va fracassar i si voliem arribar diumenge mateix i no fer nit a Chicago, haviem de passar primer per Lincoln. On es? A Nebraska. A jutjar per l'aeroport, be, no cal que feu cua ni pagar entrada.

** Arribem a Denver i seguint els cartellets de Baggage Claim pugem a un trenet d'aquests que fan mes fashion els aeroports. The train is arriving, sento, amb un acompanyament de musica del far, far west... La cosa promet.

*** Fem tan tard que en Marc ja esta ben adormit... No el podrem "remenar" oficialment fins l'endema. Snif, snif...

**** A 2100 m. per sobre del nivell del mar, Boulder es presenta com una ciutat plena de vida i amb encant. Els nens es banyen a les fonts publiques i sorprenen les Rocky escortant la ciutat, completament plana.

***** A Ester Park, m'assavento que hi ha l'hotel on es va ambientar The Shinning (El Resplandor)... Stanley Hotel, es diu. Mes que res, perque no us hi allotgeu. O si. No se si us va la marxa, vaja. Aixo sumat al fet que es la poblacio d'entrada al Parc Nacional de les Rocky Mountains fan que es tracti d'un enclau peculiar... del que fugir. El llac es fantastic pero la pudor de gofre barrejada amb tant de souvenir empalaga. En marxem abans que aparegui en Nicolson a passar comptes amb nosaltres.



****** Hem anat deixant enrrera Colorado, creuant planures i planures (amb cavalls, vaques i cervols) i ja som a Wyoming, cami dels Grand Tetons i Yellowstone. Dormim a un centre neuralgic de vida anomenat Rawlins. Crec que fare un post especific per a aquesta poblacio per a que s'entengui el concepte "centre neuralgic". Potser ho envio a Wikipedia com a il.lustracio... El cas es que ja estic assajant com atraure Yogis i Bubus els propers dies, abans de tornar avall i seguir coneixent els vaquers de Denver. La cosa promet perque, per ara, ja hem vist paisatges sensacionals...

Encara entre els "prefes": molt tendres

El dia que Wilco em va seduir

Tot plegat, els pensaments del dia: amb els que he engegat i amb els que l'acabaré.

* Surto de casa amb el meu vestit d'inspiració japonesa amb el que em sento feta una sílfide -hi tinc dret, ho sigui o no-. Primer pensament: si ho digués al feisbuc, tindria un grapat de dits alçats. Segur que tot dones que saben com n'és d'important el "perquè-tu-ho-vals" de mitja setmana....
** Aconsegueixo seure al Metro on un bebè a coll del pare es desperta i em fa festes tot el camí. Jo també n'hi faig i enceto la darrera Time que he rebut. Segon pensament: vaja, no hagués dit mai que algú seria capaç de riure a aquesta hora i al Metro. Quin mèrit. De fet, tret del nen i jo -i el pare-, ningú ho fa.
*** Bus: m'enganxo a "Generation Disappointment", un reportatge contextualitzant la situació espanyola de la meva generació- i alguna de darrera la meva- en la crisi: els nostres pares han currat com bojos per a que tinguéssim un futur d'impressió. En comptes d'això, ajuden a pagar hipoteques a fills aturats... Tercer flash mental: un gran reportatge per explicar-ho a algú no espanyol i no europeu. Temptació: escric a la revista per a dir-ho si, total, és el seu target declarat? La meva intel·ligència, a vegades, és que em desborda...
**** A la feina, decididament, decideixo no presentar-me voluntària per a fer tasques diplomàtiques amb la Índia - un vell amic que va i que ve i que no caldria que tornés...-. Amb la Xina ja fa temps que he arribat a una entente cordiale. Com els divorciats que se saluden, vaja.
***** Em postposen per quarta vegada en dos dies la mateixa reunió. Finalment, a la cinquena va a la vençuda i va bé. De tan tard, fa il·lusió de xip i de xap. Com els regals a deshora.
******Moment Coca-Cola Light: repàs amb l'Estefania de les noves incorporacions al meu quadre mèdic. N'he incorporat un. Interessades, poden trucar-me qualsevol vespre. Hi ha qui em deu el nom d'un dentista...
******* Corro -literal- com una sonada per arribar a l'esteticista... Té un efecte -anava a dir evident, però no- generós i perniciós. Hi vas i et sents de conya. Quan treus l'stand-by, et renyes i fas la llista de totes les coses que no has fet des de la darrera vegada que hi vas anar i n'afegeixes de noves que, és clar, t'han recomanat de fer...
******** Vaig a la piscina. Acabo per sortir-ne estossegant i amb el coll ben irritat. Patètic? Molt. Però no és per l'esforç, si no per l'abundància de clor... I potser jo sóc massa fina. Qui ho sap?
********* Passo pel tall britànic. M'hi passejo una estona i trobo: a) el que en realitat anava a buscar per la petita Ariadna; b) el protector solar que fa setmanes que no trobo enlloc c) tres CDs d'Antònia Font al preu d'un. Recupero l'Alegria perduda.
********** Fa dies que llegeixo coses sobre Wilco -que van tocar al juny a l'Auditori- i me n'entren més encara per les RSS. Els busco a l'Spotify. Em deixo seduir. Flash mental: he d'entrar a Last.fm i veure què més em recomana si m'han agradat aquests paios que no s'assemblen als meus amics amb bata blanca... Flash sobtat: xatina, arribes tard. Estrany? I ara!
*********** Antònia Font em pregunta "com és un dia apunt d'acabar"... No sé respondre. Avui ni bo ni dolent. Vist aquí al blog, és com vist des de fora. Com si no hi hagués estat.

Darrer flash i penjo: ha estat un dia de rebaixes on trobes la ganga en el que no esperaves i la perla t'emociona menys del que hauries pensat. Els pensaments, ja ho veieu, de rebaixes també...

Bon estiu.

Ever

La son i l'ànima

Estirada al llit, sentia com la llum tènua de tarda d'estiu es capbussava en l'aire inmòbil de l'habitació. Eren poc més de les sis i, amb els ulls tancats, llum i aire flamejaven el seu cap i les fiblades li encenien l'ànima. De costat, amb el ventre dur com en un ofec, apretava els ulls desitjant abandonar-se, depositant l'esperança en una ànima que havia d'escapar. Confiava que sabria sortir del laberint en què l'havia posada. De moment, però, rondava la sortida sense arribar a trobar-la mentre, a ella, li sobraven esbufecs i li començava a faltar l'aire.

Extenuada, va sentir el frec d'un alè dolç que li acariciava els cabells i l'amansava. Que l'acaronava, que li llevava el neguit vencent-lo, fent-lo invisible i arraconant-lo a les parets de la cambra. Es va deixar estimar per l'ànima alliberada com el dolor embauca la pressió sobre una zona colpejada. I es va abandonar així al petó d'una son dolça, al pes i la pressió de la seva ànima que li feia de mantell preciós, embolcallant-la, fonent-s'hi, filtrant-se... Poc després, la seva respiració esdevenia l'únic circuit tolerat per l'aire dens de la sala i el seu cos irradiava escalfor, el millor abric per una ànima cansada.

Tant ràpid com això...

T'imagines que ens poguéssim renovar tant ràpidament com una ona? Que les coses poguessin anar, venir... Fer-se, saber-se... Que les coses alegres ens emputxessin endavant i que les tristes s'eixuguessin rapidet. Tant ràpid com això... I anar fent.