Una cançó biutiful per Uxbal i Marambra

Denunciar un cementiri és prou extrany, però que una pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu sigui tant dura com un diamant no ho és en absolut. La denúncia d'una senyora ofesa amb les modificacions fetes al cementiri de les Corts per a enlletgir-lo i fer-lo més sinistre per al film ha estat l'excusa. Feia massa dies que tenia pendent de parlar de Biutiful. Però és que no tenia ganes de constatar que... vinga, va: 1) és duríssima, que coneixent els seus treballs anteriors, no és pas una sorpresa, però potser estira colors més rònecs; 2) Barcelona hi té el color del sutge  i no té, afortunadament, res a veure amb la Barcelona de Vicky Cristina Barcelona d'Allen i 3) comprenc que per Javier Bardem fer d'Uxbal hagi estat un viatge emocional complicadíssim. Per cert, que lleig que surt.  Encara que per lletja, la Barcelona que ens presenta, a pesar que ningú surt de la sala qüestionant que existeixi encara que no sigui la que nosaltres vivim.

Per on seguir? Doncs, per les trames: de totes, avui, em quedo amb la d'ells dos, la d'Uxbal i la dona amb la que ha estat feliç i infeliç. És un pare abnegat i em conmou, però la trama dels nens sé que quedarà resolta. Molts éssers invisibles i sense papers reben consideració d'humans gràcies als seus negocis, però alguns dels elements de la trama amb els il·legals em resulten desgraciadament previsibles. També queda tancant, sigui com sigui. La meva conclusió és que Uxbal ho deixa quasi tot resolt; a la seva manera i amb les seves eïnes, és clar, a excepció del que podia haver estat i no acaba mai de poder ser amb ella. Ella es diu Marambra i la pell l'hi posa Maricel Álvarez, que ho fa molt bé també. Però potser hi ha coses que no es poden esmenar. Així que els deixo aquesta cançó. A ells i a tots els protagonistes d'històries no esmenables. I a González Iñárritu li guinyo l'ull: per mi no és la seva millor pel·lícula, però no és un film carent de poètica i d'això, no tothom en té.

Superbe, adj. esplèndid(-a) , (situation, performance) magnífic(-a)

La superbe és això, sobèrbia, però també vol dir esplèndid. Com l'espectacle que ell va oferir la setmana passada al Palau de la Música: magnífic, bategant i tant poderós com sobri. Veure el Palau de la Música entregat a picar de peus i mans, dret, per aconseguir dos bis i que Benjamin Biolay - amb res de benjamí sobre l'escenari, una banda curtidíssima i una performance on no es pot fer ni un retret al disseny d'il·luminació- s'acomiadés amb la seguretat d'haver seduït el seu públic, són coses que no passen cada dia. Es fa gran; es fa petit; passeja de puntetes per la intimitat del piano; desplega la melanconia d'una trompeta; barreja melodies dels 50 amb la seva rapsòdia de bases metàl·liques irregulars. El repertori va ser molt generós. Ton héritage era una de les moltes esperades... Tantes! Feia molt que no m'agradava la pràctica totalitat d'un disc. Potser sí que això pot fer despertar la sobèrbia, oi?

Insòlit i... màgic?

Veure nevar des de la finestra de casa, ha estat insòlit. No és la primera nevada que veig a Barcelona, però la primera no la recordo. Crec que va quedar força eclipsada. Va ser fa molts anys, una nit de Reis. Heus aquí... Tenia sols 6 anyets i era la més petitona, sempre ho he estat, de tota la colla. Era a Barcelona per jugar amb els meus amics i veure la Cavalcada dels Reis... I em vaig haver de quedar a dormir. Però els Reis van passar igualment! I com que sabien que després m'ho havia d'emportar tot a Palau, algunes coses ja me les van deixar a casa, a Palau. És que per alguna cosa són savis. I algunes ocasions ben insòlites... i màgiques ;-)

** He fet la foto cap a les quatre de la tarda. Més tard, hi havia molt més gruix 

La fragilitat perfecta (-ment natural encara)

Cada cosa té un moment i, per Russian Red, ara és l'hora. La seva cantant confirmava que pengen el cartell de tancat per vacances abans de tornar a posar-se a l'estudi i la veritat, és el moment de fer-ho. Abans que pequin de sobrexposició: just al límit. Ahir, al Palau, van demostrar una vegada més que són ja uns perfectes executors de la seva fragilitat perfecta, transmesa per una cantant deliciosa, experta, particularment això, fràgil, però digna d'un fort pintallavis vermell. I encara molt natural. Es van menjar el Palau. Fins les ones del cabell de les muses dansaven al seu so. Una autèntica immersió. Però és el moment de renovar i causar sorpresa. I la cançó nova que van tocar, només tenia de nou la lletra: era una llunyania més enllà però encara molt propera als cigarrets que no ens hem fumat i les noies que s'ho volen passar bé.

Reconec, però, que si tancava els ulls, no podia deixar d'imaginar la carretera i com m'agrada la sensació de vent a la cara... Deu ser que he conduït força amb la seva companyia. Aquí un momentàs que ahir també van repetir al concert: a jutjar pels colors (en directe, clarament coberta blanca amb tecles de colors), es tracta de l'iXilofó. Moníssim i compacte.