Doncs això, que el Sita's Place, el Com si em sentissis, la meva barraqueta de columnes de codi, s'acaba. M'he cansat de sentir-me :) Quan era petita, tenia un maletí on desava els meus tresors. Alguna cosa així com la manta de Charlie Brown. Durant quasi tres anys m'he dedicat a endreçar coses que m'agradaven a aquest bloc. Però el maletí ja està ple, així que emprenc un altre viatge.
Entre moltes coses, em queda al tinter:
** parlar de Wendolin Kramer, la darrera novel·la de l'autora de Bienvenidos a Welcome
** reconèixer que encara no sé qui és John Boy, però que encara estic fascinada per la seva mirada universal d'abast personal... i que com tots els rarets, aniria als seus concerts, crec
** un grapat de pensaments des de darrera les finestres dels autobusos, els seients del metro, al volant...
** i les moltes cançons que se'm podria enxampar cantant. I això inclou, sí, les de la infantesa: : què tal si lletrejo... MISSISSIPI!Gràcies per haver-me escoltat o per fer-ho encara que sigui ara. Bon viatge :)
La seva alegria africana, la modernitat vintage europea, la veu d'èban enviant missives nacarades... Soul, pop amb esquitxos de reggae, lletres sinceres i frescor de solista ben acompanyada, feta als directes i no pas amb llaunes d'estudi. Com veieu, del directe d'Asa, la cantant nigeriana afincada a París, em van agradar moltes coses. Dimecres, a la Bikini, vaig confirmar el que ja sabia: que el seu darrer treball, Beautiful Imperfection, té una alegria espontània, amb temes fàcilment popularitzables com Be My Man o Why Can't Weperò també balades que es fan grans, com Preacher Man, i grans cançons per dissabtes de primavera, com Broda Olé. Crec que el millor és acabar aquest post amb un tema en directe, on desafia la mala sort amb un mocador groc -dimecres portava una jaqueta groga-, que es diu Maybei en el que sense massa dil·lacions vocals, deixa una porta oberta a l'esperança.
Anys demanant un germà o una germaneta petita. I la veritat és que res de res. Si tots els precs del món fossin tant infructífers, ja podríem plegar. Jens Lekman em fa riure'm de mi mateixa sovint i relativitzar molt. Ahir i avui pensava en aquesta lletra...
We made our way home on the bikes we had borrowed I still never told you about unstoppable sorrow you still think I'm someone to look up to I still don't know anything about you is it in you too?
Tornava a casa pensant que tenir voluntat de fer coses, especialment quan s'està cansat, també té quelcom de virtuós. El virtuosisme deu tenir una dosi de talent, però més encara de perseverança. Lang Lang assajava més de sis hores diàries essent encara un marrec. Avui està considerat un virtuós insuperable.
A tot això, quan he arribat tard a casa després d'anar a una classe -a la qual insisteixo en anar a pesar de no tenir quasi temps per estudiar- i trobar-me el sopar per fer i molt poques ganes de fer-ne al pot de l'energia, m'he dit que totes les mares i pares del món que fan cada dia el sopar als seus fills són virtuosos. No sempre es té el talent de ser pare o mare, però la perseverança fent el sopar sols pot portar a un elevat percentatge de virtuosisme. La meva mare ho sap: m'ha trucat mentre em preparava una sopa de sobre.
No en tinc dubte: quan vull pensar en algú concret, apareixen les primeres frases de Samson de Regina Spektor, però la lletra d'Us cada vegada em fa somiar més... De l'I loved you first , començo a somriure pensant que they made a statue of us. I em descobreixo feliç immersa en els meus pensaments i no vull que la cançó acabi. Ni el pensament. Ni el sentiment... I li dic al record que sols accepto una miqueta d'idealització a canvi de la garantia que no se'm traspaper-hi. Però la cançó s'acaba. I aleshores he d'obrir els ulls i em responc, que en tot cas, millor m'ho munto per viure-ho, que així indexaré records més frescos. Per tornar a escoltar que I loved you first, descobrir-me somrient i negociant amb records un tant per cert idealitzats.
(...) Drop your guard, you don't have to be smart all of the time I got a mind full of blanks I need to go somewhere new fast And don't be shy, oh no, at least deliberately No one really cares or wanders why anymore Oh I got music, coming outta my hands and feet and kisses That is how it once was done All the dreamers on the run (...)
Aquesta senyora, que ens visitarà gràcies al Festival de Mil·leni, és una de les meves darreres troballes. I em posa d'un humor excel·lent. Popular? Del tot, a jutjar pels escassos 8000 clicks que ha rebut aquesta cançó al Youtube, diria que no. Però promesa... tampoc. Crec que amb Beautiful Imperfection, el seu segon treball, Asa ja s'ha confirmat. Si teniu Spotify, us el recomano sencer. Si teniu una estona per anar al Youtube, us recomano que busqueu totes les cançons amb la portada de la noia amb les ulleres trencades i la pell bonica. Beautiful Imperfection, oi?
Tornar a la feina, setmana sencera, reunió a les 9h... Podria ser molt dur, però la veritat és que a la xarxa hi ha tantes coses interessants per a amortir el dia que no ens n'hauríem de sentir... Parlant de xarxes, jo vaig caure a la de Lykke Li amb les seves tonades més llànguides en general, però sembla que amb el seu nou treball ens vol fer ballar. Amb Sia i el seu darrer compacte, We are born, ja vaig tenir aquesta impressió després d'haver abraçat el coixí mil vegades amb ella. Però mira, ara me la poso per aixecar la moral i elevar les ganes de fer coses al mil. Diria que I follow rivers és més enganxosa que moltes de les seves melodies més recordades com Everybody But Me o I Am Good I Am Gone. Però mola i no deixa de sonar a ella, encara que si puguin entreveure els efectes industrials d'haver posat so a alguna pel·lícula de dentetes adolescents i eclíptiques. Sí, Possibility, és a la banda sonora d'un eclipse el·ludible, amb ulleres trifàsiques de colors per mirar directament o no...
No és estiu però jo tinc moltes ganes d'aquesta cançó pero sobretot d'aquest vídeo. El trobo sobradament inspirador. Li dedico. Tu que em llegeixes... li dediques també a qui li vulguis dedicar? I el deixo aquí per a tot els somiares - somiadors que somien desperts- amb ganes de concentrar-se en algú i en la frugalitat dels bons moments de debò. Els moments en què poques coses calen. Moments en què, sobretot, no et cal res més.
Si Christina Aguilera es mereix res (que no ho poso en dubte que tingui els seus mèrits com tothom), és de ben segur haver fet famosa aquesta cançó. Entre els de Clem Snide, fer-la sonar... doncs això, estil Clem Snide. Això sí, passant de les les introduccions i saltant fins el 1'30''. Si no, it brings you down today...
D'aquí unes horetes veuré un dels meus tresors més preuats: un gran amic que vull que em digui que és feliç i que ho comparteixi amb mi. Porto tota la setmana prometent-me-les felices. I això que m'ha avisat que a la seva ciutat actual hi farà molt de fred. No m'espanta gens. Ell d'això en diu "fer ganes". Me'n fa moltes ganes. Qui té un amic té un tresor. Potser perquè he tingut aquesta llum tota la setmana, al metro, que té una estranya llum opaca que fa la pell grisa -sobretot amb la son del matí i a darrera hora de la tarda-- hi he vist coses que m'han agradat, m'han fet somriure i m'han il·luminat el pensament. Dimarts, dos germans, origen amerindi, cares rodones com pans de quilo i posa que de 5 o 6 anys un i un parell l'altre, jugaven a estirar-se agafant-se pel coll del jersei i les samarretes, amb el més petit encara al cotxet. La sorpresa ve quan el més gran obre la boca: pam! Dos ullals i prou i sols una geniva rosa per davantera!
Avui, he deixat seure primer a un senyor posat i polit que amb un cabell blanc impecable semblava tenir alguna cosa més que 70 anys. De cop s'ha tret un mòbil de la butxaca... un iPhone. Ha començat a toquetejar. M'ha semblat màgic i he abaixat el cap per a que no semblés que el mirava, però em moria de ganes de saber què estava buscant.
Quan he arribat a casa, cansadíssima i incapaç de fer el que hauria de fer, una noia amb la que vaig compartir 80 jocs d'infantesa i algunes corredisses entremaliades, ha penjat aquest clip al meu mur del Facebook. Ja li he dit: vull trobar-la aviat a una Sunny Road. Ella m'ha contestat que segur que sí i que... no digui que no, que la prota del vídeo, se m'assembla prou. Doncs... sí, prou. Me'n vaig a dormir amb un somriure :) Pensant en ella, en com et veuen els altres, com et recorden. I com n'és de genial haver-te sentit il·luminat.
...'Cause I wrote it ten times or more(...) La veritat és que no trobava la rèplica per a Bowie: no sabia si hi havia vida a Mart, però estaria encantada d'anar a comprovar-ho. Així quedaria lluny dels nens de l'institut. ...Rule Britannia is out of bounds / To my mother, my dog, and clowns , feia el seu iPod com una promesa. Marxar. Que apassionant! Ser transparent durant un temps i tornar després, molt després, adulta i havent vençut. Bé, ja era clar: ell no l'estimava. Seia a l'autobús amb una altra -aquella- i ella no era res ni ningú quan li passava pel costat. Era clar, doncs. (...)Now she walks through her sunken dream(...) Sols ho havia estat un dia, un dissabte que els pares no hi eren i ell havia estat a casa jugant a la cònsola amb el seu germà gran. Aquell dia sí que ella havia existit i això li va encendre un bri d'esperança. En mala hora. Volia que el vent li fregués la cara i va baixar una parada abans. De debò hi havia noies amb el cabell com els ratolins? El del seu Bret era tant suau que no se li acudia què podia tenir de dolent. Potser si hi havia vida a Mars hi podia haver noies amb el cabell com els ratolins... Sort que la següent cançó era Aeon. Antony la rescataria, com sempre. Gràcies a la seva playlist "Pensant en ELL" anava a Mart, tornava i un dia, no massa llunyà, marxaria per tornar havent vençut...
Oh aeon
My baby boy
Oh aeon will take care of me
All the stars, your eyes
Raining just for me
Oh aeon will set me free
Marxar a dormir amb un regust agre no deu ser saludable. M'ho diu un sisè sentit. I, a banda que fa dies que no dic res - i no perquè no tingui res a dir!-, trobo que el meu dia no ha fet més que millorar. Una cançó amb afecte, m'he dit. Visionària dels temps que venen. I amb un aire mig alegre. Com a mínim... Que dolç que algú escrigués una cançó per tu! M'imagino que si te n'escriuen una per l'hivern... a la primavera també te'n toca una?
Malauradament no ho sóc. Però avui, dreta, castigada de cara a la Diagonal i agafada a la barana lateral del bus, escoltava aquesta cançó i pensava que si fos pilot tal vegada no voldria aterrar. I que tal vegada maleiria la dependència del combustible. I del menjar. I... de l'aire. Perquè no es pot tenir tot, vaja... Però segur que si fos pilot, no crec pas que volgués aterrar. Més que una cançó, una actitud. Un més dels meus matins somiadors. Visca els matins!
La islandesa Emiliana Torrini m'agrada. Aquesta no és la seva millor cançó, però sí la seva millor variació, pel meu gust, d'un tema. Si tens ocasió, escolta Rarities (2010) a Spotify i, en particular, les dues versios sota aquestes línies de la cançó Easy, de la qual també deixo el vídeo. Suprema o de primera? Les acústiques, pel meu parer, molt millor.
Fa uns dies vaig rebre un email en el que @liverpaul78, arquitecte i ballarí, em preguntava si darrerament Goldfrapp no "s'assemblava" massa a Madonna. De fet, el revival dels 80 amb més o menys gust que la incombustible i ambiciosa rossa americana va promoure recorda molt -i molt- el fúcsia, els liles, els lluentons i els modelets més reviscuts encara que, en general, més elegants de la britishAlison Goldfrapp. El cas és que al Fòrum van sonar impecable i van demostrar com en són d'"estupendus", especialment ella, digna d'esdevenir -si no ho fos- mussa de diversos col·lectius. Però la qüestió que ens ocupa és la que és: Head First no sona sumament original com d'altres treballs i, pel que vaig llegir l'altre dia a una revista de moda, ja s'ha acabat la revisió dels 80, que és el que els mitjans propaguen sobre aquest àlbum. El darrer treball dels Goldfrapp no té el ganxo d'Oh La La però segueix essent rosa, com la música que fa genèricament aquest duet britànic, que té el color dels xiclets, però habitualment deixa un sabor més intens. Tret l'embolcall de frivolitat hi trobaves alguna cosa més. Intensitat, sensualitat... Doncs, això, que més que el rosa de Rocket, jo em quedo amb el rosa de Number 1 o el de Happiness. Qüestió de CMYK!
You can wash out your lying eyes in the bathroom down the hall. I guess I shouldn't be surprised. I guess I didn't know you at all. I can picture you inside some stranger's house, inside some stranger's bed - you're trying to seem mysterious, the covers pulled over your head. It's all right, lady liberty, it's just too bad you couldn't do the same for me...
