No reconèixer que
Submarino és tremedista seria com fer anar un
submarí fora de l'aigua, però el seu tremendisme és intel·ligent i no té res de ploraner. El to que
Thomas Vinterberg ens planteja amb aquest film és una
porta oberta per escapar de la tragèdia via expiació. L'originalitat rau en humanitzar i vestir de realitat la duresa del que envolta l'alcohol, les drogues, la manca d'horitzons i, en general, desvestir-la dels tòpics propis del Bronx - o del que el cinema ens ha dit que passava als barris deprimits i en determinats entorns socials-.
Submarino és una hipèrbole explicada amb una mena d'espontaneïtat, una fluïdesa tràgica que
ens recorda que el desastre es pot fer cert al nostre voltant però també que no és irreversible i que cal buscar la sortida perquè existeix. Com els submarins, que cansats de la foscor del fons marí, sempre poden
aprendre a surar. Si bé el treball dels actors és lloable, especialment el del
robust Jakob Cedergren, crec que la banda sonora, a càrrec de
Kristian Eidnes Andersen, mereix una distinció especial. Encertada és poc: hi ha algun moment en què les orelles se separen de la pantalla i tot.
