Si no et quedés res del què prescindir

Les raons per les que vaig caure en l'embruix de The Road són semblants a les que em van hipnotitzar a Moon i les mateixes que em van mantenir enganxada a la cadira i emocionar a District 9. Pertanyen a una estirp de ciència ficció que es presenta embolcallada de realitat. Fugint intencionadament del maquillatge o bé utilitzant-lo en d'altres direccions. El que circula sobre The Road -que és molt crua i sense anestèsia de cap mena- és absolutament cert. No sé si és fidel a la novel·la de Cormac McCarthy. No l'he llegida. Però sé que les interpretacions de Viggo Mortensen (pare) i Kodi Smit-McPhee (fill) són superiors -i que el nen és un encert de càsting perquè sembla fill natural de Charlize Theron (mare)-. Sé que la fotografia té moments en què senzillament és molt impressionant. I els efectes. I els núvols i el món que s'acaba. I que té el to adequat: el drama no és l'apocalipsi, sino plantejar-se com qualsevol humà de què es pot prescindir quan ja s'ha prescindit de tot excepte de l'amor. El director ens ho planta davant sense fer-nos vessar llàgrimes, apel·lant a la disquisició: series capaç de prescindir de l'amor o seria l'únic que et mantindria dret? Potser això s'ho pregunten els protagonistes de totes tres pel·lícules perquè tots lluiten pel que creuen que és just i defensant uns valors que han entrat en crisi. Tots tenen una quimera, un anhel. I encara rumiant una mica més, també a tots tres films els diners han deixat de tenir valor real: a District 9 un "home" esdevé el màxim valor del planeta i a Moon, el que compta és jugar-s'ho tot per guanyar una oportunitat. Sigui com sigui, la carretera de The Road és adusta, no és fàcil de fer i el cervell i el cor es van reenviant preguntes i alliberant respostes, a la velocitat que un pare i un fill cerquen la costa en un futur no tan llunyà i en un món que es vol acabar.

A la llum de la lluna s'hi pot veure clar

Moon és una pel·lícula generosa. Ciència-ficció essencial i hipnòtica, creativa i amb recursos senzills. Opulent de color gris i color blanc. I també ho és perquè dels qui tradicionalment no esperes que tinguin somnis, acaben per suscriure una oda a l'esperança i es llancen, si convé al buit, per tal de moldejar els destins. I no és per menys, perquè el tiny de l'atmosfera de la pel·lícula, una mena de llaçada omnipresent i pesant, és fet d'essència de desassossec. Que una pel·lícula que transcorre a la lluna no compti pràcticament amb efectes especials la fa guanyar probablement en versemblança -i en coherència amb el seu pressupost-. Però també el fet que la història no sigui feta de superfícies llises, sino d'ànimes que no es volen deixar rebregar i que volen escollir els seus destins. Al principi, comences a pensar si no estàs al davant d'una història tipus The Machinist, feta de paranoia i de jocs de miralls de la ment però després t'adones que no, que el que s'està descobrint és una història sobre l'esperança, sobre com les persones obrim els ulls de cop, en determinats moments i agafem el timó de les nostres vides. I això ocorre a la Terra i a la Lluna. Una illa tal vegada també hauria funcionat. Sols punts aïllats i amb pell enigmàtica són els indrets adequats per a fer esclatar aquest tipus d'al·lucinacions...