Si no et quedés res del què prescindir

Les raons per les que vaig caure en l'embruix de The Road són semblants a les que em van hipnotitzar a Moon i les mateixes que em van mantenir enganxada a la cadira i emocionar a District 9. Pertanyen a una estirp de ciència ficció que es presenta embolcallada de realitat. Fugint intencionadament del maquillatge o bé utilitzant-lo en d'altres direccions. El que circula sobre The Road -que és molt crua i sense anestèsia de cap mena- és absolutament cert. No sé si és fidel a la novel·la de Cormac McCarthy. No l'he llegida. Però sé que les interpretacions de Viggo Mortensen (pare) i Kodi Smit-McPhee (fill) són superiors -i que el nen és un encert de càsting perquè sembla fill natural de Charlize Theron (mare)-. Sé que la fotografia té moments en què senzillament és molt impressionant. I els efectes. I els núvols i el món que s'acaba. I que té el to adequat: el drama no és l'apocalipsi, sino plantejar-se com qualsevol humà de què es pot prescindir quan ja s'ha prescindit de tot excepte de l'amor. El director ens ho planta davant sense fer-nos vessar llàgrimes, apel·lant a la disquisició: series capaç de prescindir de l'amor o seria l'únic que et mantindria dret? Potser això s'ho pregunten els protagonistes de totes tres pel·lícules perquè tots lluiten pel que creuen que és just i defensant uns valors que han entrat en crisi. Tots tenen una quimera, un anhel. I encara rumiant una mica més, també a tots tres films els diners han deixat de tenir valor real: a District 9 un "home" esdevé el màxim valor del planeta i a Moon, el que compta és jugar-s'ho tot per guanyar una oportunitat. Sigui com sigui, la carretera de The Road és adusta, no és fàcil de fer i el cervell i el cor es van reenviant preguntes i alliberant respostes, a la velocitat que un pare i un fill cerquen la costa en un futur no tan llunyà i en un món que es vol acabar.