Hi ha
pel·lícules que se saben sensibles. Els
directors d'actrius són proclius a fer-ne, d'aquestes, i el dia que se'ls en va la mà, fan pel·lícules que se saben tant sensibles que
més que embriagar, embafen. Com el cotó de sucre, vaja, que al principi fa il·lusió, però després no saps què fer-ne i, al damunt, no et pots ni posar les mans a la butxaca. És el que li passa, en la meva opinió a
Mother & Child, de
Rodrigo García. No voldria ser injusta amb
Annette Benning, Naomi Watts ni Kerry Washington perquè estan fantàstiques, però la pel·lícula té una tendresa... això, embafadora. El dolor també pot aclaparar la
relació entre mares i fills que, no ho oblidem, comença així, amb
dolors del part. I també és veritat que qualsevol cosa que fan les mares pels seus fills és gran per aquest do meravellós de portar al món. Així que sí,
hi ha una bona dosi de poesia i una bona dosi de cruesa en tot això. Però explicar-ho tot amb un
to sentit sols t'acosta a
Magnòlies d'Acer i desmereix unes interpretacions que honestament no necessiten efectes que multipliquin els seus gests ni les seves insatisfaccions. Resum:
director d'actrius en bona forma a jutjar pel que fan les "noies García" del film que
m'agradaria que es despentinés una mica més i
deixés que les coses imperfectes apareguessin com el que són, més naturalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada