Never let me go és una d'aquelles rareses belles però depriments, que fan de la ciència ficció un dels gèneres amb aliatges més memorables quant a adaptació de novel·les a la gran pantalla. Basada en un títol original de
Kazuo Ishiguro i dirigida per
Mark Romanek, comença com ho fan moltes pel·lícules d'internats britànics per presentar-nos després la realitat dels nens d'Hailsham: han estat clonats per a esdevenir donants d'òrgans i, arribat el moment, morir si es requereix. O sumar el màxim nombre de donacions possibles abans de morir. És a dir, morir. Quan sigui, però de segur que a una edat no natural. Com la seva pròpia... existència. Pertany a l
'estirp de ciència ficció aparentment lleu perquè solem associar "especímen" de laboratori a
malles blanques d'inspiració espermatozoica. I perquè el pes recau en el triangle amorós que sostenen
Carey Mulligan, Keira Knightley i
Andrew Garfield, que ho fan molt bé. Per cert, si la veieu, torneu per dir-me si la Keira Knightley
té un màster en papers en els quals necessita trobar el perdó o són manies meves coneixent
Atonement. Brilla la Sullivan, però, i em segueixo enamorant de
Garfield, a qui també hem pogut veure a
The Social Network. En resum, ben dirigida i bona adaptació de guió. Però
molt depriment: nascut per morir i... t'enamores?
1 comentari:
Apuntada queda, amb prioritat alta! Les teves recomanacions són sempre dignes de visionat/lectura/escolta.
Una abraçada ben forta, Montse!
Publica un comentari a l'entrada