Quan vas aprendre a estimar?

Aquell Peugeot 405 dels meus pares; haver fet de Ventafocs a la infantesa; l'admiració fantasiosa pels germans grans; els cors sobre el paper i, sobretot, no sols creure en la màgia: confiar-hi i apretant el ulls amb força. Ahir vaig veure Camino i, a banda de plorar ininterrompudament des del minut  vint, vaig disfrutar de les moltes connexions -les més irrellevants, per sort- amb aquesta nena a qui la pel·lícula ret homenatge. Perquè, com el seu director, Javier Fesser, deia durant la promoció, no es tracta de cap crítica de res sino un conte amb aparença de fets reals protagonitzat per una nena amb llum. Dins de la tristesa -i la duresa-, la Camino no deixa de ser una nena encantandora i amb un somriure que meravella i il·lumina. I jo també vaig tenir unes Converse vermelles i quan em vaig passar tot l'estiu enguixada, m'encantava que els meus amics em vinguessin a veure encara que fos amb els ulls vermells del clor de la piscina!

No ha estat la primera joveneta del meu mes de gener cinematogràfic. Vaig començar l'any tornant a veure Donnie Darko. I vaig reviure molt aquell aprendre a estimar, la desconnexió del món familiar i la màgia de tenir un món interior que per a un mateix té... tot el sentit del món? A més, no recordava que la banda sonora fós tan espectacularment bona. I també vaig veure Fucking Amal i, sí, també vaig recordar aquell aprendre a estimar, aquell descobrir-se, aquella lluita entre el que et fa feliç, el que voldries, el que no... Suposo que feia molt que no rebregava aquests records i que han decidit sortir a airejar-se. No fan cap mal.