Llimonada sense regust cítric

M'estimo bastant més aquesta versió de Lemon Incest de Mick Harvey, al piano, que no pas la versió glam de Serge Gainsbourg, per més que qui trenqués motlles fos aquest darrer en cantar-la amb la seva filla Charlotte, aleshores una nena. Crec, a més, que és la que sona reiteradament a Lemon 5, la proposta de dansa inclosa dins el Dansalona amb la que la Sala Becket obre la porta a la nova temporada. "Lemon" per la inspiració rebuda de Lemon Incest i "5" perquè Rosa Muñoz numera les seves creacions. I a tot això, es tracta d'una d'aquelles propostes creatives i amables, representada -perquè no és sols ballada- pel versàtil Jorge Albuerne i la pròpia Muñoz. Té el to i la durada adequada per a una tarda de diumenge de tardor. Però no té el regust cítric que el títol anuncia. Més aviat, em va recordar un tè aromàtic amb canyella i moltes mirades profundes. I no perquè la creació o els intèrprets no espremin conceptes com l'art, la creació, el sexe i multitud de sensaciones vinculades. Sino potser perquè tampoc el tema de Gainsbourg és tant cítric, trobo...


Charlotte & Serge Gainsbourg - Lemon Incest from Joey Tribiani on Vimeo.

Yes, Heaven Can Wait

Aquesta cançó em resulta enrrevessadament sexy. Pensava que hagués estat perfectament a l'alçada de que Julie Delpy la ballés per Ethan Hawke a Before Sunset. Química natural entre actors, en van dir a Rotten Tomatoes. La mateixa que Charlotte Gainsbourg té per esdevenir especial sense esforç. Digna d'un final ambientat a París. I que el cel s'esperi, sí senyor.