La soledat la fa ballar sempre i Magda Puyo l'ha tret a la pista amb la seva darrera proposta,
El berenar d'Ulisses, un text original d'Enric Nolla no apte per a malalts de les
diseases derivades del lligam familiar. Si fos un quadre, visualitzo amb tota certesa una obra preciosista amb tota mena de detalls perfectament dibuixats... I és que, senzillament, es tracta una obra feta amb un traç formidable. Cada gest, cada silenci, la paraula més estúpida i el color més trist formen part de l'engranatge perfecte d'un rellotge precís. I la bomba explota: que sols que estan tots els parents d'Ulisses! I quin càsting tant perfecte! I quin escenari més desballastadament a to! Els naufragis familiars no són sorpresa. Que estiguin representats sense melodrama i amb una arquitectura d'emocions transparent i tanmateix estudiada, engrassada i coregrafiada, com el millor dels mecanismes, sí que ho és. Mil·limetrat. Rítmic. Estimulant. Inevitablement emocionant. Gens fàcil... Però captivadora. I el que deia: globalment preciosista. Marxar del teu país fa mal. I si la família ja és de per si complicada... l'emigració, per bé i per mal, la complica encara més. Un bravo per tots i també per la Sala Beckett per fer apostes arriscades als temps que corren.
