Una cançó biutiful per Uxbal i Marambra

Denunciar un cementiri és prou extrany, però que una pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu sigui tant dura com un diamant no ho és en absolut. La denúncia d'una senyora ofesa amb les modificacions fetes al cementiri de les Corts per a enlletgir-lo i fer-lo més sinistre per al film ha estat l'excusa. Feia massa dies que tenia pendent de parlar de Biutiful. Però és que no tenia ganes de constatar que... vinga, va: 1) és duríssima, que coneixent els seus treballs anteriors, no és pas una sorpresa, però potser estira colors més rònecs; 2) Barcelona hi té el color del sutge  i no té, afortunadament, res a veure amb la Barcelona de Vicky Cristina Barcelona d'Allen i 3) comprenc que per Javier Bardem fer d'Uxbal hagi estat un viatge emocional complicadíssim. Per cert, que lleig que surt.  Encara que per lletja, la Barcelona que ens presenta, a pesar que ningú surt de la sala qüestionant que existeixi encara que no sigui la que nosaltres vivim.

Per on seguir? Doncs, per les trames: de totes, avui, em quedo amb la d'ells dos, la d'Uxbal i la dona amb la que ha estat feliç i infeliç. És un pare abnegat i em conmou, però la trama dels nens sé que quedarà resolta. Molts éssers invisibles i sense papers reben consideració d'humans gràcies als seus negocis, però alguns dels elements de la trama amb els il·legals em resulten desgraciadament previsibles. També queda tancant, sigui com sigui. La meva conclusió és que Uxbal ho deixa quasi tot resolt; a la seva manera i amb les seves eïnes, és clar, a excepció del que podia haver estat i no acaba mai de poder ser amb ella. Ella es diu Marambra i la pell l'hi posa Maricel Álvarez, que ho fa molt bé també. Però potser hi ha coses que no es poden esmenar. Així que els deixo aquesta cançó. A ells i a tots els protagonistes d'històries no esmenables. I a González Iñárritu li guinyo l'ull: per mi no és la seva millor pel·lícula, però no és un film carent de poètica i d'això, no tothom en té.